Francesc Xavier Casp i Verger (Carlet, 1915- València, 11 de novembre de 2004), conegut com a Xavier Casp, va ser un poeta i activista polític
La música era una de les passions familiars, però la va haver d'abandonar per motius familiars, i, segons ell, es va refugiar des de molt jove en la poesia. De les seues primeres lectures, va quedar commocionat pel Cántico Espiritual de San Juan de la Cruz. Entre les seues obres podem destacar: Volar (1943), La inquietud en calma (1945), Jo sense tu (1948), On vaig, Senyor? (1949), Aires de cançó (1950), Goig (1953), Jo, cap de casa (1962), D’amar-te, Amor (1963), Silenci (1970), amb la qual va obtindre el premi "València de literatura", Confesión con Ausiàs March (1973), Vinatea (1975), Gran Sonata de la Patria (1981), Idees en memòria de Nicolau Primitiu (1973).
En els anys de la República s'afilià a Acció Nacionalista Valenciana, del que va ser secretari general i es va fer soci de Lo Rat Penat. Durant la guerra civil, com molts valencians, va lluitar amb el bàndol republicà i perduda la guerra va ser empresonat a Torremolinos. Pel seu republicanisme va ser expulsat de Lo Rat Penat en la postguerra.
Casp publicà els seus primers poemes en la revista El Vers Valenciá i en 1943 fundà i dirigí la revista literària i trimestral Esclat. En 1944 fundà amb el seu gran amic Miquel Adlert l'editorial Torre, que va aconseguir publicar amb regularitat els primers llibres en franquisme. Amb la tertúlia d’escriptors adherida a l’editorial i les seues publicacions va tindre una gran transcendència en l’aparició de nous escriptors valencians, en l’ambient local de la immediata postgerra. En aquesta editorial publicaren obres Bru i Vidal, Joan Fuster, Josep Iborra, Beüt Belenguer, Enric Valor, Sanchis Guarner, Maria Beneyto, Vicent Andrés Estellés, ... Va realitzar una gran tasca com a promotor de la literatura en valencià i de la unitat de la llengua. Va tindre un lloc destacat amb el valencianisme de la postguerra, amb tertúlies clandestines, posant en contacte a gent tan destacada, com ara Joan Fuster o Enric Valor, i inicialment va defensar la unitat de la llengua. Mostra d'això és que arribà a dir que "catalans, valencians i balears formem part de la Comunitat Catalànica". De fet, la primera edició de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster es va publicar a la seua editorial. Va participar juntament amb altres intel·lectuals en una espècie de xarxa de contacte cultural amb Catalunya, i fins i tot va obtindre, el 1950, la Flor Natural dels Jocs Florals de la Llengua Catalana.
Entre els seixanta i els anys setanta, va ser readmés a Lo Rat Penat i, amb Miquel Adlert, va capgirar al Real Academia de Cultura Valenciana (sic), la RACV, i de les normes d'El Puig, que propugnen el secessionisme lingüístic (tot i haver-se adherit inicialment a les Normes de Castelló, les quals reconeixien la unitat lingüística), convertint-se en un personatge paradigmàtic del anticatalanisme. L'amistat amb alguns catalanistes convençuts, com ara Joan Fuster, es va mantindre, tot i que els dos es van situar com els dos símbols culturals i literaris més importants dels dos bàndols del conflicte lingüístic. En aquesta època va reeditar part de la seua obra anterior amb les Normes del Puig, i va ocupar càrrecs en les institucions secessionistes Lo Rat Penat i la RACV.
Va arribar a ser diputat a les Corts Valencianes per Unió Valenciana des del 1987 fins al 1991. Des de gener de 1989 fins juny de 2002 va pertànyer al Consell Valencià de Cultura. Va rebre nombrosos guardons com ara la distinció de la Generalitat Valenciana al Mèrit Cultural i la Medalla d’Or al Mèrit en el Treball.
En juny del 2001 Xavier Casp va acceptar entrar, després de moltes reticències, i per insistència, segons va reconèixer, de l’aleshores president de la Generalitat, Eduardo Zaplana, , en l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, fet que li va suposar l'enemistat de certs sectors del secessionisme lingüistic que ell mateix havia promogut en els anys vuitanta. Inicialment va declinar el seu vot a l’hora d’oferir el dictàmen sobre la unitat de la llengua, però es va trobar “obligat”, segons ell, al rebre pressions polítiques, a fer-ho. Va ser acusat de traïdor i una concentració de blavers el 15 de juny del 2001 a les portes de la seu de la RACV, va obligar a que fora evacuat en un furgó policial.
No obstant això, poc més d'un any després, el 10 de setembre del 2002 presentà la seua dimissió com a membre de la AVL, adduint motius de salut. La seua salut empitjorà gradualment fins la seua mort, que li sobrevingué quan estava en una etapa de recuperació de la malaltia, i treballava en les seues obres completes.
Moltes coses s’han dit sobre les causes que van dur a Casp (i a Adlert) a defensar el secessionisme lingüístic (enfrontament de tipus ideològic i intel·lectual amb Fuster, intenció de desvincular el nacionalisme valencià del català,...). Alguns estudiosos de les seues obres han afirmat que van passar de ser l’èlit progresista i intel·lectual de la ciutat de València a tancar-se cada vegada més en posicions més retrògrades. Les seues idees polítiques de dretes, presumiblement, no coincidien amb el nacionalisme d’esquerres i amb la nova onada de catalanisme iniciada als anys 50 per ells mateixos, entre altres autors. En qualsevol cas, una llàstima.
La música era una de les passions familiars, però la va haver d'abandonar per motius familiars, i, segons ell, es va refugiar des de molt jove en la poesia. De les seues primeres lectures, va quedar commocionat pel Cántico Espiritual de San Juan de la Cruz. Entre les seues obres podem destacar: Volar (1943), La inquietud en calma (1945), Jo sense tu (1948), On vaig, Senyor? (1949), Aires de cançó (1950), Goig (1953), Jo, cap de casa (1962), D’amar-te, Amor (1963), Silenci (1970), amb la qual va obtindre el premi "València de literatura", Confesión con Ausiàs March (1973), Vinatea (1975), Gran Sonata de la Patria (1981), Idees en memòria de Nicolau Primitiu (1973).
En els anys de la República s'afilià a Acció Nacionalista Valenciana, del que va ser secretari general i es va fer soci de Lo Rat Penat. Durant la guerra civil, com molts valencians, va lluitar amb el bàndol republicà i perduda la guerra va ser empresonat a Torremolinos. Pel seu republicanisme va ser expulsat de Lo Rat Penat en la postguerra.
Casp publicà els seus primers poemes en la revista El Vers Valenciá i en 1943 fundà i dirigí la revista literària i trimestral Esclat. En 1944 fundà amb el seu gran amic Miquel Adlert l'editorial Torre, que va aconseguir publicar amb regularitat els primers llibres en franquisme. Amb la tertúlia d’escriptors adherida a l’editorial i les seues publicacions va tindre una gran transcendència en l’aparició de nous escriptors valencians, en l’ambient local de la immediata postgerra. En aquesta editorial publicaren obres Bru i Vidal, Joan Fuster, Josep Iborra, Beüt Belenguer, Enric Valor, Sanchis Guarner, Maria Beneyto, Vicent Andrés Estellés, ... Va realitzar una gran tasca com a promotor de la literatura en valencià i de la unitat de la llengua. Va tindre un lloc destacat amb el valencianisme de la postguerra, amb tertúlies clandestines, posant en contacte a gent tan destacada, com ara Joan Fuster o Enric Valor, i inicialment va defensar la unitat de la llengua. Mostra d'això és que arribà a dir que "catalans, valencians i balears formem part de la Comunitat Catalànica". De fet, la primera edició de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster es va publicar a la seua editorial. Va participar juntament amb altres intel·lectuals en una espècie de xarxa de contacte cultural amb Catalunya, i fins i tot va obtindre, el 1950, la Flor Natural dels Jocs Florals de la Llengua Catalana.
Entre els seixanta i els anys setanta, va ser readmés a Lo Rat Penat i, amb Miquel Adlert, va capgirar al Real Academia de Cultura Valenciana (sic), la RACV, i de les normes d'El Puig, que propugnen el secessionisme lingüístic (tot i haver-se adherit inicialment a les Normes de Castelló, les quals reconeixien la unitat lingüística), convertint-se en un personatge paradigmàtic del anticatalanisme. L'amistat amb alguns catalanistes convençuts, com ara Joan Fuster, es va mantindre, tot i que els dos es van situar com els dos símbols culturals i literaris més importants dels dos bàndols del conflicte lingüístic. En aquesta època va reeditar part de la seua obra anterior amb les Normes del Puig, i va ocupar càrrecs en les institucions secessionistes Lo Rat Penat i la RACV.
Va arribar a ser diputat a les Corts Valencianes per Unió Valenciana des del 1987 fins al 1991. Des de gener de 1989 fins juny de 2002 va pertànyer al Consell Valencià de Cultura. Va rebre nombrosos guardons com ara la distinció de la Generalitat Valenciana al Mèrit Cultural i la Medalla d’Or al Mèrit en el Treball.
En juny del 2001 Xavier Casp va acceptar entrar, després de moltes reticències, i per insistència, segons va reconèixer, de l’aleshores president de la Generalitat, Eduardo Zaplana, , en l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, fet que li va suposar l'enemistat de certs sectors del secessionisme lingüistic que ell mateix havia promogut en els anys vuitanta. Inicialment va declinar el seu vot a l’hora d’oferir el dictàmen sobre la unitat de la llengua, però es va trobar “obligat”, segons ell, al rebre pressions polítiques, a fer-ho. Va ser acusat de traïdor i una concentració de blavers el 15 de juny del 2001 a les portes de la seu de la RACV, va obligar a que fora evacuat en un furgó policial.
No obstant això, poc més d'un any després, el 10 de setembre del 2002 presentà la seua dimissió com a membre de la AVL, adduint motius de salut. La seua salut empitjorà gradualment fins la seua mort, que li sobrevingué quan estava en una etapa de recuperació de la malaltia, i treballava en les seues obres completes.
Moltes coses s’han dit sobre les causes que van dur a Casp (i a Adlert) a defensar el secessionisme lingüístic (enfrontament de tipus ideològic i intel·lectual amb Fuster, intenció de desvincular el nacionalisme valencià del català,...). Alguns estudiosos de les seues obres han afirmat que van passar de ser l’èlit progresista i intel·lectual de la ciutat de València a tancar-se cada vegada més en posicions més retrògrades. Les seues idees polítiques de dretes, presumiblement, no coincidien amb el nacionalisme d’esquerres i amb la nova onada de catalanisme iniciada als anys 50 per ells mateixos, entre altres autors. En qualsevol cas, una llàstima.
No hay comentarios:
Publicar un comentario