29/4/07

Joan Valls Jordà



Joan Valls i Jordà (1917-1989) va nàixer a Alcoi. Fou un dels poetes valencians més destacats del segle XX. Des de molt jove es va decantar per la producció literària al terreny de la poesia, tot i que va cultivar també altres gèneres literaris. Als catorze anys començà a treballar en la indústria tèxtil. Alhora, però, duia a terme la seua formació autodidacta. La seua vocació com a escriptor de creació pren forma ben aviat: el 1934 escriu el sainet satíric Quatre de la terra. I el 1936 el seu primer poemari, Sol y nervio. Durant la Guerra Civil (1936-1939), la seua militància com a republicà va determinar el seu empresonament. Fou alliberat el 1940, i un any després publica el llibre de poemes Guirnaldillas del nacimiento. A continuació passa per una etapa de silenci i reflexió fins que el 1947 va publicar el seu primer poemari en valencià: La cançó de Mariola. El 1952 guanya els Jocs Florals de Sueca amb el poema Elegia de l’àngel.
Va treballar durant anys com arxiver a l’Ajuntament d’Alcoi. Simultàniament col·laborava amb el periòdic Ciudad, on signava amb el pseudònim de Furonet, i realitzava tasques de correcció en l’editorial Marfil.
El 1956 va ser nomenat Mestre en Gai Saber per Lo Rat Penat i va ser membre de L’Institut d’Estudis Alacantins. Obtingué nombrosos premis en diversos certàmens poètics de l’època. Encara que es va donar a conèixer com a poeta en castellà, posteriorment va adquirir consciència nacional i lingüística sobre la seua realitat més propera (segons ell mateix explicava a un programa de ràdio de la seua ciutat nadiua, després de llegir a Ausiàs March i altres poetes que s’expressaven artísticament en valencià, va pensar de començar a emprar la llengua en la qual es desenvolupava quotidianament) i publicà la grossa de la seua obra en valencià:
-La cançó de Mariola (1947)
-L’home pot ésser àngel (1953)
-Presoner de l’ombra (1955)
-Cant indígena (1956)
-Grumet a soles (1958)
-L’íntim miratge (1959) (Premi Ciutat de Barcelona)
-Toia d’ofrena (1960)
-Tast d’eternitat (1960)
-Paradís en blanc (1964) (Premi Ciutat de Barcelona)
-Les roses marginals (1965) (Premi Ciutat de Palma)
-Geòrgica amb figures (1966)
-Versos a Sara (1967) (Premi València i Premi Ciutat de Barcelona)
-Posicions terrenals (1969)
-Antologia de poemes premiats (1970) (versos dispersos des del 1960)
-Hereu de solituds (1972)
-Breviari d’un eremita urbà (1975) (Premi Ausiàs March de Gandia)
-Cent serafins (1975)
-Les hores vives (1978)
-Temps de saó (1979)
-Obra poètica (1981) (recopilació dels seus poemes en valencià fins el 1975)
-A cavall de la vida (1983) (antologia de la seua poesia escrita entre 1955 i 1969)
-Sonets de la fita obscura (1984)
-Anys i paranys (1985)
-Quadern vermell (1986)
-La rosa quotidiana (1990)
De la seua obra poètica escrita en castellà cal recordar, a banda dels llibres ja nomenats, La estrella afirmativa (1949), Primavera de prodigio (1964), Aria encendida (1967), Palabras de hombre oscuro (1968), De fuego y sombre (1971) y Reunión privada (1972). Com a autor teatral va composar nombrosos sainets: El primer tró (1963), Tot per un balcó (1965), El xafarot de mon pare (1967), La visita de Blavet (1968) i d’altres. La seua obra dramàtica en castellà la conformen dues peces de temàtica religiosa: La difícil presencia i Pasión de Jesús. A més és autor de una biografia, Gonzalo Barrachina (1951), i recopilador d’una Antologia de poemes alcoians (1957).
Valls és un poeta transcendental per a la poesia valenciana del segle XX. Sempre solitari i intimista, va incorporar a la seua poesia elements postsimbolistes, processos imaginaris i surrealistes molt propers a les associacions còsmiques i irracionals vinculades a la naturalesa. No obstant això, tal i com apunten alguns estudiosos, tot i la coincidència i semblança en diversos aspectes de la seua obra inicial a la tendència noucentista, no pot considerar-se’l hereu d’aquest moviment, com si ocorre amb Casp, donat que el seu simbolisme s’acosta amb major intensitat als problemes personals i socials, assolint un major enriquiment poètic amb el pas dels anys.
Al llarg de la seua obra va deixar constància de l’evolució de la poesia valenciana, des de la postguerra fins a la dècada dels seixanta, així com de la poesia actual. Algunes claus de la seua obra ens descobreixen un microcosmos poètic que reflexa la inseguretat i inestabilitat de l’essència humana, l’aïllament i el desordre que ens envolta. L’amor, no obstant, ocupa una part important per al jo poètic; la persona estimada és un consol que allibera de l’angoixa, com la infantesa, que és un oasis de puresa i esperança constant.
L’obra de Valls, com apunten els experts, pot emmarcar-se en dos tipus d’escriptura: la simbòlica i la realista. La primera comprén els seus poemaris des del 1947 fins el 1969. En ella trobem matisos metafísics i intimistes. La segona, la realista, arrancaria en Posicions terrenals i es desenvoluparia a partir de 1969, amb intervals. A pesar d’aquestes dues línies dominants, Valls no va abandonar mai l’ús dels símbols, com bé ho testimonia la seua obra pòstuma La rosa quotidiana (1990), en la que la flor es converteix en símbol de bellesa i de perfecció, com la poesia ho es de la paraula.
L’aportació de Valls ha contribuït de forma decisiva a la configuració de la poesia de la postguerra fins a l’actualitat. La seua lírica complexa, evocadora deliciosa i crítica constitueix, sens dubte, una de les millors aportacions poètiques de la nostra època.

6/4/07

Enric Valor


Enric Valor i Vives va nàixer a Castalla, comarca de l´Alcoià, el 22 d´agost de 1911, en el si d´una família de la petita aristocràcia rural. Narrador i gramàtic valencià, va fer un dels més importants treballs de recol·lecció i recuperació de la lexicografia valenciana i fou un dels principals promotors de la estandardització i normativització del valencià.
Va realitzar estudis de professorat mercantil a l´Escola de Comerç d´Alacant. La seua primera feina va ser en un centre de producció sabatera a Castalla i després a Mallorca, on va muntar la Secció Jurídica Nacional de Fabricants de Sabates. Simultàniament estudiava llengua i literatura catalanes de manera pràcticament autodidacta.
És a Alacant on Enric Valor comenta la seua tasca com periodista i escriptor. Als dinou anys va entrar a col.laborar a la revista "El Tio Cuc", un periòdic satíric d'ideologia republicana, des d´on va impulsar l´adopció de l´ortografia de l´IEC (inicialment aquest periòdic escrivia amb un valencià prou dialectal i una ortografia castellanitzada). Valor va publicant un curs d'ortografia, seguint les normes fabrianes, la qual cosa va convertint a poc a poc ‘El Tio Cuc' a la normativa actual.
A Alacant, en proclamar-se la República, va intensificar la tasca com a periodista, escriptor i activista polític. Va entaular relacions amb el diari "El Luchador" on va publicar alguns articles sobre la catalanitat d´Alacant. Va fundar l´Agrupació Regionalista Alacantina de caràcter nacionalista que disposava d´un programa de ràdio a Alacant per parlar de l´Estatut (Estatut truncat per la Guerra) i de nacionalisme, del qual Valor va ser locutor. A València també va escriure en la premsa nacionalista del moment: "El Camí", "El País Valencià", "La República de les Lletres".
Després de la guerra va entrar en contacte amb els prohoms del nacionalisme valencià que havien sobreviscut a la contesa i va participar activament en les tertúlies que van preparant l'ambient per al redreçament lingüístic i cultural del país. Entre el 1966 i el 1968 com a conseqüència de les seves activitats antifeixistes, va estar tres anys tancat a la presó. Un cop lliure i, segons les seues pròpies paraules, “sense haver après la lliçó” va participar en la fundació de la primera revista valenciana en català de la Dictadura, "Gorg", que només va durar tres anys per impediments de la censura de l'època. Però Valor no es va aturar mai i en els anys 70 va tornar a fer un intent periodístic a través d´ "Els Quaderns Gorg". Continuava escrivint articles de caire nacionalista i lliçons de gramàtica normativa als diaris d´Alacant i València.
Amb l'arribada de la democràcia, va començar el reconeixement públic com a autor clàssic de les lletres catalanes i autoritat gramatical indiscutible: nomenat membre de l´Institut de Filologia Valenciana des de la seva fundació (1978) i de la Secció Filològica de l´Institut d´Estudis Catalans des de 1986. Membre del Consell Assessor de l´Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1987) i Soci d'Honor de l´Associació d´Escriptors en Llengua Catalana. La Diputació de València li concedeix el premi "Sanchis Guarner" (1983) i l'Ajuntament de València el premi de les Lletres valencianes (1985). Rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1987), instituït per Òmnium Cultural. La Diputació d'Alacant convoca un premi de novel·la que porta el nom de l'autor i Edicions del Bullent un premi de narrativa juvenil.
En els anys noranta, els homenatges empesos tant pel moviment de les Escoles Valencianes com, al principi, per la Generalitat Valenciana i molts ajuntaments, es van succeir per tot el País Valencià. Com a conseqüència d'això, moltes les places, carrers i escoles arreu del País Valencià duen el nom d'Enric Valor. El 1993, la Generalitat de Catalunya li concedeix Creu de Sant Jordi i és investit Doctor Honoris Causa per la Universitat de València; també ho és per la Universitat de les Illes Balears (1998) i per la Universitat Jaume I de Castelló (1999) i per la d'Alacant (1999), entre moltes altres distincions honorífiques. Diferents institucions van dur a terme la iniciativa de proposar Enric Valor per al Premi Nobel de Literatura. Amb tot i això, cal dir que la seua figura no ha estat ben tractada per algunes autoritats valencianes que en alguna ocasió han menyspreat l’importància que mereixia el seu nom; a més de l’inexcusable silenci que, pel que fa al reconeixement de la seua tasca, que s’ha mantingut en altres ocasions, fets que posen de manifest l’escàs interés per la cultura pròpia de determinats sectors polítics.
El seu nom va lligat, inevitablement, al de tres intel·lectuals valencians també desapareguts: Manuel Sanchis Guarner (1981), Joan Fuster (1992) i Vicent Andrés Estellés (1993). Però si cadascun d’aquests era el millor exponent en un camp, això és, en la lingüística Sanchis Guarner, en l’assaig i la crítica literària, Fuster, i en la poesia, Estellés, Enric Valor va aglutinar en la seua persona el conreu de tres camps fonamentals per a la recuperació de la llengua i cultura pròpies: la gramàtica normativa, la rondallística i la novel·la. I en tots tres va excel·lir.
En efecte, l'obra d'Enric Valor té interès en les tres vessants que va desenvolupar la seva producció. Com a rondallista la seua obra més coneguda són les Rondalles valencianes (1950-1958), on va recopilar i literaturitzar un corpus de trenta-sis rondalles de gran valor folklòric i narratiu ja que transcendeix de la mera funció compiladora i crea un món literari propi amb el triple objectiu de dotar-les de contingut valencià, de posar en joc un llenguatge expressiu i de convertir-les en peces literàries. Altres obres d'estil similar són les Narracions de la Foia de Castalla (1953) i Meravelles i picardies (1964-1970).
Com a gramàtic, des de molt jove va col·laborar amb l´aportació de materials lèxics del valencià meridional per a la realització del Diccionari Català-Valencià-Balear, dirigit per Francesc de Borja Moll. També va ser el principal difusor, de l´ortografia fabriana al País Valencià durant el franquisme, amb algunes adaptacions a la modalitat valenciana: Curso de lengua valenciana (1966), Millorem el llenguatge (1971) i Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano (1973), que es pugué publicar en valencià l'any 1977. El 1983 va publicar La flexió verbal (Tres i Quatre), posant ordre en l'ampla dialectalització de la conjugació verbal del País Valencià i que és encara un referent per a la normativa actual dels verbs valencians. Dos punts, aquests dos darrers, de referència encara obligats en l’estudi i l’aprenentatge del valencià. Si Carles Salvador fou el precursor de la difusió del fabrisme gramatical al País Valencià, aquest s’hi consolida amb l’obra d’Enric Valor. Desplegada en la línia del policentrisme convergent, amb què Sanchis Guarner solia batejar la doctrina normativitzadora de Fabra, l’obra gramatical de Valor, pel seu volum i la seua solvència, ha de ser considerada altament meritòria, sobretot si tenim em compte la seua formació autodidacta.
Com a novel·lista la seua aportació també ha estat important. La primera novel·la: L´ambició d´Aleix iniciada entre 1940 i 1950, després reelaborada i censurada durant deu anys, no va aparèixer publicada fins el 1960. El 1980 apareix publicada Sense la terra promesa amb la qual va iniciar el Cicle de Cassana que consta de tres novel·les: Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l'horitzó (1991). Aquesta trilogia representa una recuperació de la memòria col·lectiva del 1916 al 1939. El 1982 va publicar La idea de l´emigrant.
Va morir a València el 13 de gener del 2000.