Ovidi Montllor i Mengual, (Alcoi 4-2-1942 - Barcelona 10-3-1995) va ser cantant, actor de teatre, cinema i televisió, i poeta.
La seua personalitat va començar a revelar-se el 1961 en la seua ciutat natal, dins de les activitats de La Cassola. En 1964 es va traslladar a Barcelona, i es va integrar en la Pipironda, el Camaleó, i altres grups de teatre independent, com el de CICF (en Les Noces de Fígaro, de Beaumarchais, el 1967) i més tard amb les companyies Adrià Gual (amb la qual actuà a Venècia) i Núria Espert, al mateix temps (1968) es donava a conéixer com a cantant interpretant temes de Salvador Espriu, V.Andrés i Estellés, Pere Quart, Joan Salvat-
Papasseit i d'ell mateix.
Entre les seues actuacions com a actor, paga la pena destacar-ne la seua participació en la companyia de Núria Espert i les seues freqüents aparicions en la pantalla, que sumen un total de quaranta-huit pel·lícules, entre les quals cal posar en relleu Furia española de F. Betriu (1974), Furtivos de J. L. Borau (1975), La veritat sobre el cas Savolta d'A. Drove (1979), L'obscura història de la cosina Montse de J. Cadena (1977), La portentosa vida del pare Vicent de C. Mira (1978), Un, dos, tres ensaïmades i res més de J. Solivellas (1985), La veritat oculta de C. Benpar (1986), La Sabina, El Nido, Los embarazados, etc.
Però és en la Nova Cançó, on va adquirir singularitat. Moments fonamentals van ser el seu triomf en 1975 al Teatre Beatriz de Madrid i poc després la seua consagració definitiva a l'Olympia de París. Cançons com Perquè vull, Al meu poble, Alcoi, Sí, senyor, Homenatge a Teresa, L’escola de Ribera, La samarreta, La cançó del cansat (algunes d’elles d’un clar comprimís social) han esdevingut emblemàtiques. Un primer disc en 1968, La fera ferotge (títol que dona nom a una de les cançons més conegudes de l’Ovidi) va significar el començament d'una sèrie de catorze discs.
Home cordial i modest, no va poder eludir honors com la Medalla al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana o la Medalla d'Or d'Alcoi, tot i que l’Ovivi (com altres cantants, escriptors, poetes, etc.), després de la Transició, va ser conscientment ignorat per les diferents administracions; els mateixos que a la fi de la seua vida tant el van homenatjar, no li van permetre mai actuar ni a la Televisió Valenciana, ni entrar en els circuits culturals mantinguts des de l'administració. Els mateixos polítics que tanta ajuda havien rebut de la Nova Cançó, el van ignorar, el van ocultar, ens el van amagar. També va obtindre el premi al Millor Actor de la Mostra de València pel seu paper en Héctor, de Carlos Pérez Ferre, y en el Festival de Catagena de Indias per Soldados.
L'any 1995 moria a Barcelona a conseqüència d'un càncer d'esòfag, deixant un disc sense acabar, anomenat Verí Good, que seria editat amb posterioritat al seu traspás. Cinc mesos abans, el seu poble natal (Alcoi) li havia tributat un emotiu homenatge. Un col·legi major i un centre de cultura d’Alcoi porten el seu nom.
Sobre ell s’han publicat Ovidi Montllor (1980), Diàlegs a Barcelona, Ovidi Montllor. Francesc Pi de la Serra (1986), i L’Ovidi (2000).
La seua personalitat va començar a revelar-se el 1961 en la seua ciutat natal, dins de les activitats de La Cassola. En 1964 es va traslladar a Barcelona, i es va integrar en la Pipironda, el Camaleó, i altres grups de teatre independent, com el de CICF (en Les Noces de Fígaro, de Beaumarchais, el 1967) i més tard amb les companyies Adrià Gual (amb la qual actuà a Venècia) i Núria Espert, al mateix temps (1968) es donava a conéixer com a cantant interpretant temes de Salvador Espriu, V.Andrés i Estellés, Pere Quart, Joan Salvat-
Papasseit i d'ell mateix.Entre les seues actuacions com a actor, paga la pena destacar-ne la seua participació en la companyia de Núria Espert i les seues freqüents aparicions en la pantalla, que sumen un total de quaranta-huit pel·lícules, entre les quals cal posar en relleu Furia española de F. Betriu (1974), Furtivos de J. L. Borau (1975), La veritat sobre el cas Savolta d'A. Drove (1979), L'obscura història de la cosina Montse de J. Cadena (1977), La portentosa vida del pare Vicent de C. Mira (1978), Un, dos, tres ensaïmades i res més de J. Solivellas (1985), La veritat oculta de C. Benpar (1986), La Sabina, El Nido, Los embarazados, etc.
Però és en la Nova Cançó, on va adquirir singularitat. Moments fonamentals van ser el seu triomf en 1975 al Teatre Beatriz de Madrid i poc després la seua consagració definitiva a l'Olympia de París. Cançons com Perquè vull, Al meu poble, Alcoi, Sí, senyor, Homenatge a Teresa, L’escola de Ribera, La samarreta, La cançó del cansat (algunes d’elles d’un clar comprimís social) han esdevingut emblemàtiques. Un primer disc en 1968, La fera ferotge (títol que dona nom a una de les cançons més conegudes de l’Ovidi) va significar el començament d'una sèrie de catorze discs.
Home cordial i modest, no va poder eludir honors com la Medalla al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana o la Medalla d'Or d'Alcoi, tot i que l’Ovivi (com altres cantants, escriptors, poetes, etc.), després de la Transició, va ser conscientment ignorat per les diferents administracions; els mateixos que a la fi de la seua vida tant el van homenatjar, no li van permetre mai actuar ni a la Televisió Valenciana, ni entrar en els circuits culturals mantinguts des de l'administració. Els mateixos polítics que tanta ajuda havien rebut de la Nova Cançó, el van ignorar, el van ocultar, ens el van amagar. També va obtindre el premi al Millor Actor de la Mostra de València pel seu paper en Héctor, de Carlos Pérez Ferre, y en el Festival de Catagena de Indias per Soldados.
L'any 1995 moria a Barcelona a conseqüència d'un càncer d'esòfag, deixant un disc sense acabar, anomenat Verí Good, que seria editat amb posterioritat al seu traspás. Cinc mesos abans, el seu poble natal (Alcoi) li havia tributat un emotiu homenatge. Un col·legi major i un centre de cultura d’Alcoi porten el seu nom.
Sobre ell s’han publicat Ovidi Montllor (1980), Diàlegs a Barcelona, Ovidi Montllor. Francesc Pi de la Serra (1986), i L’Ovidi (2000).
No hay comentarios:
Publicar un comentario