Al Tall

Al Tall es va fundar a principis de 1975 amb Manolo Lledó, Manolo Miralles, Miquel Gil i Vicent Torrent com a integrants, tots ells músics autodidactes d'altres formacions ja extinctes (cas de Lledó, a Els Sols, i de Torrent, a l'Equip València-Folk) o amb una discreta carrera en solitari (cas de Miralles) durant els primers anys 70; després d'un parell d'aparicions a Albal i a la Facultat de Filosofia i Lletres de València, el grup va debutar oficialment a la Pobla de Vallbona.
Ja sense Lledó, el mateix any va enregistrar i editar el seu primer vinil, homònim (Cançó popular, País Valencià a efectes de discografia), que conté temes originals com Per Mallorca (una de les cançons més representatives de la seua idiosincràsia) o D'avui és el cantar; poemes musicats com La mel (d'Eugeni Evtutxenko), A una oreneta que em desvetllà a trenc d'alba (de Marià Manent) o Tots em tiren pedraetes (d'Estellés); i cançons populars valencianes com L'hereu Riera o la Cançó de la llum, que els va ocasionar més d'un maldecap amb les autoritats.
El segon disc, Deixeu que rode la roda, va aparèixer a finals de 1976: dedicat a Ramon el Pansot -seguidor incondicional del conjunt, mort aquell any-, el repertori incloïa la que potser és la seua peça original més emblemàtica, la del Tio Canya, a més d'altres cançons destacables com Darrer diumenge d'octubre (un homenatge a l'Aplec del Puig), Del Saler (en protesta per l'imminent urbanització d'aquella platja de l'Albufera) o la Cançó de bressol tradicional valenciana. Ací s'estrenaven el cantautor d'Alberic Enric Ortega com a membre de ple dret, encarregat especialment d'animar la gent durant els concerts; la seua dona Empar Torres, que hi col·laborava com a cantant; i, a partir de l'any 1977 Oswaldo Blanco, que feia les funcions de representant i mànager del grup
Dos anys després van presentar el seu tercer disc: Posa vi, posa vi, posa vi..., un recull monogràfic de cançons populars de taverna. Poc després de l'edició del Posa vi..., els Al Tall van traure el seu únic senzill, A Miquel assassinaren, una petenera gravada expressament en record del comunista alacantí Miquel Grau, amb lletra d'Ortega, qui moriria poc de temps després, el 14 de maig del 1978
El mateix any 78, el grup encetava una sèrie de concerts que els portaria a actuar al poble alemany de Tubinga (en un festival d'homenatge a Víctor Jara) i a les Sis Hores de Cançó a Canet (en desgreuge a Albert Boadella); i, ja en 1979, a París (per la Primera Setmana del País Valencià), a les Sis Hores de Cançó de Perpinyà, i a Vilanova d'Olt (Occitània). Aquell any 79 veia la llum Quan el mal ve d’Almansa..., el disc més conegut de la banda, i potser el seu projecte més ambiciós: donar a a conéixer, per mig de la música, un dels episodis més desconeguts de la història valenciana, la desfeta d'Almansa. Encara que, al remat, la part conceptual del disc només arribà a omplir una cara, la cantata aportava peces emblemàtiques, com Processó, Lladres i Cant de Maulets; la cara B contenia cançons com Nuclears? No, gràcies, la ja coneguda A Miquel assassinaren i una altra composició d'Enric Ortega, pòstuma: Bolero.
En setembre de 1980 participaven per primera volta en els Rescontres de la Mar a la ciutat provençal d'Arles, un festival musical de vocació mediterrània organitzat per l'occità Jan-Mari Carlotti, que més avant s'encarregarien d'importar a València. En desembre del mateix any treien al mercat el seu segon disc monogràfic, Som de la pelitrúmpeli: una narració amb protagonistes infantils que fan un viatge musical per diverses comarques valencianes per mig de cançons populars emblemàtiques com La Bolangera o Les Tomasines: va ser, possiblement, el primer treball de la Cançó adreçat expresament a la xicalla.
L'any 81 participarien en l'acte de desgreuge a Joan Fuster organitzat per Acció Cultural del País Valencià a la Plaça de Bous de València: l'assagista suecà va ser homenatjat per destacats intel·lectuals internacionals i pels artistes valencians davant de vint mil persones. També assistiren al festival Som una nació, celebrat al Camp Nou amb cent mil espectadors, i tornarien a actuar als Rescontres d'Arles i a Marsella, la qual cosa els inspiraria per a traslladar el concepte al seu país: la Trobada de Música del Mediterrani. L'experiència els introduïria de ple en el fenomen musical de la Riproposta, i els posaria a l'altura d'altres grups cabdals en la música d'arrel com la Nova Compagnia di Canto Popolare de Nàpols, els Músics del Nil d'Egipte, els occitans Mont-Jòia (amb Carlotti al capdavant) o els saharians Muluk el-Hwa, amb els quals tornarien a col·laborar més endavant.
Abans, però, gravarien un disc amb la mallorquina Maria del Mar Bonet l'any 82: Cançons de la nostra Mediterrània podria considerar-se el tercer disc monotemàtic del grup, en oferir un repertori popular del conjunt del seu domini lingüístic entés com a fragment de la tradició comuna a tots els pobles mediterranis. Es coneix que la idea inicial era encetar una sèrie de gravacions compartides amb altres artistes mediterranis, i que hauria tingut continuïtat amb un segon disc de peces internacionals (algerianes, calabreses o xipriotes), amb el Mediterrani com a vincle comú. La llista de cançons d'este disc inclou temes de Catalunya (El segador més petit), les Illes (Sa mort d'en Colomer) i València (el Bolero de l'Alcúdia). Aquell any tornarien a participar als Rescontres de Marsella i Grassa, a sengles festivals més d'arrel mediterrània a Roma i a París (Voix et Musiques du Bassin Mediterranéen) i a les ciutats de Barcelona, Madrid, Bilbao, Saragossa i la seua València natal, on van ser l'objectiu d'una campanya en la seua contra organitzada pel blaverisme local.
La gira continuaria el 1984 al Théâtre de la Ville a París, als escenaris d'Ais de Provença, Aosta, Còrsega, Marsella, Tolon i a l'Encuentro de la Música Popular de Las Palmas de Gran Canària; i la polèmica amb la Cançó de la llum tornaria, ara al poble alcoià de Biar. També, l'alcalde de Benetússer els va prohibir gravar un documental a este poble, que finalment es va gravar a Picanya, però no s'estrenaria fins l'any 90. Amb motiu de l'imminent desé aniversari del conjunt l'any 85, editaren un disc doble amb les cançons més significatives de la primera etapa. L'any de l'efemèrides publicarien el seu disc més exòtic, en col·laboració amb els Muluk el-Hwa: Xarq al-Andalus. El títol fa referència a la Xàrquia, o siga, la part oriental d'al-Andalus, que coincidia poc més o manco amb el territori valencià actual ja que anava des de Múrcia fins les terres de l'Ebre. Per a l'ocasió ambdós grups musicaven alguns poetes valencians de l'època prejaumina suggerits per l'escriptor gandià Josep Piera: esta nova experiència consistia en, tornant més arrere encara, reprendre la tradició musical andalusina interrompuda amb la creació del Regne de València. El disc, que també va ser editat en casset junt amb una guia didàctica, el presentaren a la Societat Coral el Micalet, al Gran Teatre d'Alzira i a la mostra Cançons de la Mediterrània de Palma.
L'any 86 el grup va seguir girant amb el Xarq al-Andalus, que a l'any següent va ser editat a Alemanya: el 10 d'octubre de 1987 actuaven, junt amb els Muluk, per al programa de televisió Nachtmusik im WDR a Berlín. En octubre del 88 arribaven a Mèxic per a participar en el XVI Festival Internacional Cervantino, on Àngel Cosmos (el seu «biògraf», aleshores resident al país) els va fer de guia alhora que els presentava al públic mexicà: el conjunt va actuar a la Ciutat de Mèxic i a Cuernavaca, entre molts altres llocs, amb un èxit sorprenent. En tornar a València editaren Xavier «el Coixo», el seu disc més desenfadat, amb versions de temes festers com la conegudíssima marxa mora de La Xafigà que li dóna nom, peces populars com els Porrots de Silla, i mediterrànies com el Ballu cantadu sard (però cantat en valencià) o una cançó original del seu amic Carlotti. L'únic original del disc, La Maregassa, és un homenatge per part de Vicent Torrent a tots els artistes mediterranis cabdals en la definició del seu marc musical.
El 26 de juny de 1991 participaven en un Concert per la Llibertat dels Insubmissos en el pavelló de la Font de Sant Lluís, organitzat pel Moviment d'Objecció de Consciència; l'any 92 actuaven a l'Exposició Universal de Sevilla i el canal Eurovision retransmetia el seu concert al Festival Cervantino; l'any 93 homenatjaven Estellés i Guillem Agulló, morts aquell any, en el II Tirant de Rock; al jove maulet assassinat li dedicarien el seu disc de l'any 94, Europ Eu!, editat després de sis anys de sequera discogràfica. Europ eu condensava tots els estils adquirits pel grup al llarg de quasi dos dècades d'història: com en Quan el mal ve d'Almansa..., la meitat de les cançons constituïen una unitat narrativa, encara que també hi apareixien peces explícites com la que dóna títol al disc
En 1995, amb motiu del seu vinté aniversari com a grup, els d'Al Tall van oferir un concert multitudinari al Teatre Principal de València acompanyats de molts dels seus ex membres i col·laboradors: Miquel Gil, Maria del Mar Bonet i Muluk el-Hwa, entre molts altres.
L'any 1999, a punt de canviar de segle, editarien el primer disc de la seua nova era, La nit, on la crítica explícita es convertia en el tema principal de les noves cançons com La negociació o la pista homònima. El canvi és fa evident en el disseny de la portada, que abandona la imagineria clàssica i aposta pel disseny gràfic més minimalista.
Des del seu retorn, la productivitat del conjunt ha tornat a reviscolar: l'any 2001 publicarien el seu primer disc en viu, 25 anys en directe, gravat a l'Auditori de Torrent amb els més de cent músics de la banda d'aquell poble, la Unió Musical. El muntatge, que per aquell temps era comú en grups de rock, els va servir per celebrar el seu vint-i-cinqué aniversari amb un gran nombre de concerts acompanyats per diferents bandes (la del Conservatori de Castelló, Gandia, la Primitiva de Llíria, Albalat de la Ribera, Borriana, Paterna i Picassent) fins l'any 2003, en què oferiren el tradicional concert pel 25 d'abril al Campus dels Tarongers de València. El Bloc Nacionalista Valencià els concedia el premi Libertats nacionals alhora que la Federació d'Associacions de Veïns de València i el Club A la nostra Marxa reconeixien el treball del conjunt amb sengles guardons més.
L'any 2004 editaven Vares velles, la continuació del Tocs i vares pel que fa al terreny de la improvisació i l'estudi dels fonaments de la música popular: el resultat té en Això és Espanya o les Polifonies dos de les peces més destacables. El mateix any rebien el premi Joan Coromines de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua, i l'any següent el Socarrat Major de l'associació cultural Els Socarrats de Vila-real. L'experiència va tindre el seu punt culminant en un concert celebrat el 13 de maig de 2006 dins el II Aplec d'Algemesí de Cultura d'Arrel Tradicional amb el títol d'Envit a vares: per a l'ocasió van tocar junt amb antics amics i col·laboradors com Carlotti, Miquel Gil, Abdeljalil Kodssi (dels Muluk el-Hwa), Xavi Sarrià i Miquel Gironés (dels Obrint Pas) i noves fusions amb Ramon Cardo, Spyros Kaniaris o l'Escola de Tabalet i Dolçaina d'Algemesí. La gravació del concert es va editar a les acaballes del mateix any com a CD i DVD conjunts.
Aquest any, en què es compliran 300 anys de la desfeta d’Almansa, Al Tall ha anunciat una gira de concerts per commemorar la fita (que els durà fins i tot a la pròpia Almansa), gira que va començar a Xàtiva, durant la IV Nit d’Escola Valenciana celebrada al Gran Teatre de Xàtiva, on Al Tall va rescatar bona part del repertori de Quan el mal ve d’Almansa... davant d’un teatre ple de gom a gom amb més de 800 persones.

Josep Renau

Josep Renau (València, 1907 - Berlín, 1982), va ser un pintor i cartellista polític valencià. Influït primerament per l'art déco, entronca amb l'estètica surrealista i l'avantguarda centreuropea lligada al fotomuntatge postdadaista berlinès i al constructivisme gràfic rus.
Entre 1919 i 1925 va estudiar Belles Arts a València. Dedicat al cartellisme publicitari, la seua obra fou aviat apreciada estèticament i política. Als anys 1930 treballà per revistes com Estudios, Taula de Lletres Valencianes, Cuadernos de Cultura, La República de les Lletres, Nostra Novel·la, Orto, Nueva Cultura, etc. Va guanyar el seu primer concurs de cartells amb 18 anys. Els seus cartells cinematogràfics eren apreciats en tot el món.
El 1931 es va afiliar al Partit Comunista d’Espanya (PCE), i va fundar la Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris (1932) i la revista Nueva Cultura (1935-1937). La seua celebritat es consolida amb els cartells editats per a recolzar a la República durant la Guerra Civil Espanyola. Durant la guerra l'apropament a València entre el PCE i el PSOE, sols s'arribà a la fundació d'un òrgan comú, Verdad, del qual Renau fou co-director. També tingué un paper clau en l'acostament dels sectors valencianistes d'esquerres (Emili Gómez Nadal) al PCE.
Va ser professor de Belles Arts en la Universitat de València. L'any 1936 va ser nomenat director general de Belles Arts (alhora que ocupava els càrrecs de director general de Belles Arts, president del Consell Espanyol del Teatre i de director de propaganda gràfica del Comissariat General de l'Estat Major Central), sent qui va encarregar a Picasso la realització del Gernika l'any 1937 per a l'Exposició Internacional d'Arts i Tècniques de París i qui va decidir el trasllat a les Torres de Serrans de València part de l'obra del Museu del Prado per a salvar-la dels bombardejos de Madrid, organitzant amb posterioritat el seu trasllat a Suïssa. Va ocupar el càrrec fins al final de la contesa el 1939. Durant la mateixa va realitzar cartells de propaganda, els quals van proporcionar algunes de les imatges gràfiques més conegudes de l’època. El gener del 1939, mentre era a Barcelona, on preparava el material que havia de dur a la Fira Internacional de Nova York, es produí l'ocupació feixista, que obligà a milers de persones a creuar la frontera estatal pel Portús.
En acabar la guerra, passa a França i és internat en un camp de refugiats a Argelers. Gràcies a la mediació de Picasso va poder reunir-se amb la seua família al poc de temps a París (la seua muller era la també pintora Manuela Ballester). La fi de la guerra l'agafà a Nova York, on assistia a la Fira Internacional. Va aconseguir un visat del EUA, que li permeté anar a Tolosa de Llenguadoc, per passar a Mèxic el maig de 1939, on va treballarar per a revistes espanyoles en l'exili i on va col·laborar amb David Alfaro Siqueiros, inserint-se en el muralisme mexicà. D'aquest període daten els murals del Casino de Cuernavaca.
L'any 1958 deixà Mèxic per instal·lar-se a Berlín Oriental (República Democràtica Alemanya). Ací va realitzar nous murals i fotomuntatges (recollits a Fata Morgana USA de 1967, i The american way of life de 1977 ) i contribucions a revistes com Bildende Kunst i Sonntag. Si bé mai va deixar ja de residir a Berlín, beneficiat per l'amnistia general de 1976 tornarà a València d’ençà d’aquell any, però només ocasionalment. El 1978, generosament va llegar la seua obra “al poble valencià”, creant-se la Fundació Josep Renau. L’11 d’octubre de 1982 va morir al Berlín oriental quan organitzava el trasllat de la seua obra a un taller instal·lat a València. Els seus fons van ser llegats, pràcticament en la seua totalitat, a l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM).
La vitalitat de la seua obra la podem copsar en l'esforç recent que una empresa nordamericana va fer per destruir els murals del Casino de Cuernavaca, i amb la passivitat que el nou govern mexicà va encaixar aquesta irreparable agressió contra el patrimoni cultural de la nació mexicana. Si l'obra de Renau encara els cou és perquè és ben viva.
Ha estat un dels més importants artistes valencians del segle XX, amb un gran reconeixement internacional, i sens dubte, un dels més polèmics per raons polítiques, donat que ell mateix sempre es va definir com un “comunista que pintava” més que com un “pintor comunista”. Josep Renau és una figura clau per entendre el comportament de la cultura espanyola del segle XX. Fins a l’extrem que la seua biografia com a artista, responsable de política cultural i, sobretot, intel·lectual compromès amb tot allò que competeix el present en el disseny de l’esdevenidor, simbolitza un dels pols d’aquesta acarnissada dialèctica entre puresa i compromís que va marcar l’esdevenir de la nostra cultura contemporània.
La seua concepció de l’art i la cultura com a factors d’agitació, encara més, com a eines indispensables per transformar en una direcció de progrés les estructures que regeixen les relacions socials, fan d’ell un símbol alternatiu que es resisteix a entrar en cap mausoleu, perquè continua vigent com el gen més actiu entre tots aquells que van impulsar l’Edat de la Raó.

Josep Lluís Albinyana

Si preguntàrem qui va ser el primer president valencià de la democràcia, molts dirien que Joan Lerma. En efecte, aquest va ser el primer president elegit en unes eleccions democràtiques després de la Dictadura. Abans, però, ja hi va haver algú al front d’aquest país, quan la democràcia encara no era una realitat consolidada com ho és hui.
Josep Lluís Albinyana i Olmos va nàixer a València el 1943. És jurista i va ser polític durant la Transició. Va ingressar en el PSPV el 1975, sent anomenat membre de la Comissió Executiva Federal resultant del seu XXVI Congrés. Va ser el cap de llista del PSPV per València al Congrés dels Diputats el 1977. En 1978 fou triat president del Consell Preautonòmic del País Valencià, institució creada el 17 de març de 1978 per un reial decret-llei signat pel Rei d’Espanya i el president del govern espanyol, pel qual s’aprovava el règim preautonòmic del País Valencià, la nostra Generalitat provisional. Negociat pel parlamentaris valencians, constituïts en assemblea, amb el gabinet de Suárez, instituïa, per primera volta, des de la desfeta d’Almansa, un consell de valencians i per a valencians, un embrió, si es vol. Però, era un primer govern valencià d’unitat i concentració que, a més, superava la imposada divisió provincial i, com a germen d’autogovern, havia de conduir el País Valencià cap a l’autonomia plena.
Des de la presidència del Consell Preautonòmic va impulsar una política de compromís polític entre els diferents partits amb representació parlamentària i de defensa del valencianisme i de les senyes d’identitat històriques del País Valencià. En aquest sentit el president Albinyana va adoptar, com a programa d’actuació, els acords entre la Junta Democràtica del País Valencià i el Consell Democràtic del País Valencià de juny de 1976, a l’hora de constituir la Taula de Forces Polítiques i Sindicals per al trencament democràtic. Aquells pactes preveien per al nostre país un procés propi constituent, amb la creació immediata de la Generalitat provisional, la cooficialitat de les dues llengües i la clarificació al respecte de l’idioma dels valencians i el seu nom, la reorganització democràtica de l’activitat política, econòmica i administrativa, una Assemblea constituent que seria l’encarregada de confeccionar l’Estatut d’Autonomia, “que haurà de sotmetre’s a votació de tots els valencians en un plebiscit lliure i objectiu”, la ruptura sindical, restablir lligams amb Catalunya i les Illes... En definitiva, es tractava d’una ruptura democràtica per mitjans no violents i de que fóra el poble valencià qui fera possible el trencament democràtic al País Valencià.
El president Josep Lluís Albinyana, i el seu reduït equip de assessors i col·laboradors, malgrat tot i tots, van aconseguir anar reconquerint la sobirania del poble valencià al temps que es recuperava l’antiga virtut política valenciana del pactisme. Era Albinyana qui sabia que no hi havia temps a perdre per tal de situar les aspiracions valencianes en el marc de la construcció de l’estat democràtic. No hi havia gens de temps a perdre perquè s’endevinaven en l’horitzó fortes i, potser, insuperables tempestes (fins i tot, es podia olorar un cert clima de colpisme).
La presidència (acusada ja, ben aviat, per Alfonso Guerra de “montar un partido dentro del partido”), va impulsar la via de l’article 151 de la Constitució recent aprovada –el emprat per a les anomenades comunitats històriques- per a la constitució de l’autonomia del País Valencià. Albinyana va aconseguir (recorrent ajuntament per ajuntament, moltes vegades sense el suport del seu propi partit) que la major part dels pobles valencians recolzaren aquest camí cap a l’autonomia.
En efecte, de manera heroica, el president i el seu equip –pagant-se moltes voltes la gasolina del cotxe oficial de la seu butxaca- van recórrer el país poble a poble, predicant la bona nova de l’autogovern. Les eleccions municipals eren la gran esperança. Arribava la democràcia més pròxima i directa a mans dels ciutadans. Eren els municipis els qui podien tancar, de fet, el procés autonòmic. I, en efecte, secundant al Consell del País Valencià, els ajuntaments de Picanya i Bellreguard iniciaren el camí, previst a la Constitució, amb la seua petició d’autonomia el 25 d’abril de 1979. I, començaren a comptar els sis mesos que marcava el text constitucional. Secretament impulsat i coordinat des de la Presidència de la Generalitat provisional, a penes seguida o secundada per algun conseller i algun director general, s’ aconseguí que el 99 per cent dels municipis, amb les diputacions, que representaven el 99’9 per cent dels ciutadans, demanaren l’autonomia, quan la via del 151 només exigia el 75 per cent (els municipis ucedistes de Castelló, per indicació de Enrique Monsonís, no especificaven la via, sinó que acordaven “la màxima autonomia en el menor temps possible”). I, autentificats pel degà dels notaris de València i dos col·legues més, els presentaren el 25 d’octubre de 1979 al Congrés del Diputats.
Aquell 25 d’octubre de 1979, a la Presidència, ja es treballava, d’amagat, en l’organització de l’imminent i constitucional referèndum per al 28 de febrer de 1980 (d’aquells treballs es va poder beneficiar la Junta d’Andalucia). Però, justament aquella tardor Fernando Abril Martorell, president de l’ UCD del Reino de Valencia, va pactar amb Alfonso Guerra, sots-secretari general del PSOE, frustrar, bloquejar el procés autonòmic valencià. Al nostre País no pertocava el que a Andalusia sí, el que a Andalusia es defensava entusiàsticament, malgrat la nostra identitat nacional pròpia i la historicitat del nostre país..
Fins i tot s’acabà conculcant la mateixa Constitució; de fet, la ansiejada llei del referèndum –aprovada més tard amb l’únic vot en contra del diputat Albinyana- exigia, de forma il·legalment retroactiva, que els ajuntaments hagueren especificat clarament la via del 151, rebutjant contra dret les fórmules del l’estil de “la màxima autonomia en el menor temps possible”, com la que, amb mala fe, havia impulsat a la província de Castelló el conseller Monsonís.
Els dirigents socialistes s’anaren plegant a les tesis centralistes imposades per l’UCD, des de Madrid. Al País Valencià, ni uns ni altres, no deixaren florir les “151 razones para levantar Andalucia” amb “el 151 como símbolo del compromiso del PSOE andaluz con su pueblo, al que defendió frente a los atropellos de unos y los entreguismos de otros”.
L’abril de 1979 va renunciar a la presidència del Consell Preautonòmic davant la manca de recolzament de la direcció del ja PSPV-PSOE, el secretari general del qual era Joan Pastor. Va tornar a ocupar aquest càrrec breument, però en desembre de 1979 -quan els socialistes, dirigits aquesta vegada ja per Joan Lerma, es varen retirar del Consell en protesta per la paralització del procés autonòmic- el va abandonar definitivament. El succeiria en el càrrec Enrique Monsonís.
Albinyana va dimitir el 22 de desembre d’aquell any, i també lliuraria el carnet del PSPV i l’acta de diputat del PSOE, el número u per València. S’havia acabat un procés autonòmic, que, reconeixia una certa sobirania del poble valencià, en el marc de la Constitució Espanyola. El País Valencià el 22 de desembre de 1979 entrà en un període tèrbol, vergonyós; el Consell quedà inoperant; un conseller s’autonomenà precari president en funcions, en contra del que disposava el Reial Decret de creació del Consell del País Valencià i del Reglament de Règim Interior, que obligaven a convocar l’assemblea de parlamentaris; fins i tot va ser l’única autonomia presidida pel Capità General durant 12 hores de cop d’estat.
Poc temps després es va donar de baixa en el PSOE. Llavors es va decantar pel nacionalisme, deixant la política el 1983. Va ser nomenat jutge pel quart torn, exercint a Castelló.
De nou ens trobem davant un dels grans oblidats de la nostra història més recent, un d’aquells polítics “naturals” del País Valencià, que com altres grans polítics valencians (com ara Francesc de Paula Burguera, Muñoz Peirats, Vicent ventura o fins i tot el mateix Broseta), van ser engolits per la Transició i expulsats per sempre de l’entramat polític i institucional valencià que havia d’arribar. De nou una oportunitat perduda.

Manuel Broseta

Manuel Broseta i Pont va nàixer a Banyeres de Mariola el 1932. Va ser jurista, advocat i polític. Es va doctorar en Dret per la Universitat de Madrid (1956) i va obtindre la càtedra de Dret Mercantil de la Facultat de Dret de València el 1964. Va ser degà de la Facultat de Dret de València de 1970 a 1972, càrrec des d’on va combatre contra la repressió, la qual va haver de patir juntament amb el rector Rafael Bartual i la resta de la junta de Govern de la Universitat. Va ser processat i absolt pel Tribunal d’Ordre Públic a causa d’un dels seus articles de premsa. El 1972 va dimitir com a senyal de protesta i oposició als intents del Ministeri de Educació i Ciència de depurar per raons polítiques a més de tres-cents professors i a més de mil estudiants universitaris espanyols que havien destacat en la contestació universitària al franquisme.
És en aquest període quan impulsa, amb Luis Díez-Picazo, els seminaris de dret privat celebrats en la Facultat de Dret, i als que acudeixen notaris, registradors, jutges, advocats i professors universitaris.
Com a estudiós de la seua societat –i especialment de la valenciana- va treballar al front de PREVASA, Societat de promocions i estudis de València, creada per la caixa d’Estalvis de València, de la que hi va ser conseller.
El 1974 propicia la formació, i n’asumeix la presidència, de la Junta Democràtica del País Valencià, i, seguidament, de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià. Després de les eleccions generals de 1977 assesora al president del Consell Preautonòmic del País Valencià, Josep Lluís Albinyana, i forma part de la Comissió Mixta de tranferències Estat-Consell.
El 1979 es va afiliar a la Unió de Centre Democràtic (UCD) i va estar triat senador per València, càrrec que va ocupar des del 1979 fins el 1982. El 1980 el van nomenar Secretari d’Estat per a les Comunitats Autònomes, càrrec que va ostentar fins el 1982 també. Va tornar a València on es va dedicar a la seua activitat professional i a la seua tasca universitària.
Va obrir despatx a Madrid i participà activament, com a jurista, en el procés de concentració bancària dels anys 80. Va ser membre del consell d’administració d’importants empreses, com ara, AUMAR, Dragados y Construcciones i Unión Naval de Levante. El 1984 va participar en la creació del Club de Encuentro a València, del que va estar triat president, i en 1987 sigué nomenat conseller electiu del Consell d’Estat.
Va escriure diverses obres sobre la seua especialitat: Estudios de Derecho Mercantil (1971), Manual de Derecho Mercantil (1971, 10 edicions), Las instituciones de la economía capitalista: sociedad anónima, Estado y clases sociales (1990), entre molts d’altres. També ha estat l’autor de nombrosos articles en revistes, d’algunes de les quals va ser fundador i membre del consell de redacció, com ara Revista de Derecho Mercantil, Revista Española de Derecho Bancario, etc, i també en premsa periòdica.
El 15 de gener de 1992 quan, des del departament universitari que ara porta el seu nom a la Facultat de Dret de València, es dirigia a impartir les seues classes, va ser assassinat per la banda terrorista ETA al carrer La Nau de València.
Ha estat aquest un d’eixos valencians acusats de dessertor per uns altres compatriotes. Home de centre-dreta, excel·lent jurista, i amb un discurs durant els anys 70 netament catalanista (participà entusiàsticament al I Congrés de Cultura Catalana el 1977 a Barcelona), era la gran esperança de molts quant a que fóra l'impulsor d'un centre-dreta valencià i valencianista, a l'estil de CIU a Catalunya (molts van trobar en Broseta el tan esperat per alguns, “Pujol valencià”). Així, com ja s’ha dit, va ser un dels principals assessors del President pre-autonòmic Albinyana.
Però cap al final dels 70, es va produir la seua progressiva blaverització, fins al punt que fou un dels principals inductors de la redacció de l'anterior Estatut d'Autonomia valencià (on es recull gairebé tota la simbologia blavera, en especial, la definició del valencià com a "idioma propi", llevat de la denominació de “Regne de València”). I, també va contribuir en la praxi política del blaverisme, a través de la seua participació política en UCD; i en la seua elaboració doctrinal en la premsa (en Las Provincias per a ser exacte). El seu servei a la causa espanyola va culminar quan va ser un dels principals redactors (en tant que Secretari d'Estat per a les Autonomies) de la LOHPA (Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic) en 1982. Aquesta llei, una de les conseqüències més clares de l'intent de cop d'Estat de 1981, retallava moltes competències a les autonomies. En ensorrar-se la UCD, precisament en 1982, romangué apartat de la política activa (amb ocasionals incursions en Las Provincias). Diuen que poc abans de la seua mort estava planejant la seua tornada a la política, aquesta volta de la mà del PP.
Diverses causes s'han barallat sobre aquest canvi increïble. Uns diuen que volia ficar-se en política com fóra. I com llavors al País Valencià l'opció que més s'adequava a les seues tendències era la UCD, va fer el joc que marcà Abril Martorell, que va ser en qualsevol cas el principal instigador. Altres diuen que, sent com era bàsicament de centre-dreta, es va espantar de l'orientació predominantment esquerrana que prenia cada volta més el nacionalisme valencià en la transició. També s’ha dit que es va haver de distanciar del PSPV-PSOE, per friccions amb dirigents del PSOE, sobre tot Alfonso Guerra, qui ostentava bona part del poder de l'esmentat partit i pretenia mantindre’l per poder controlar tots els partits socialistes perifèrics des de Madrid, donats els inicis nacionalistes o federalistes d’alguns d’ells, com ara el valencià, el català, el balear, el basc o el gallec, que xocaven amb la tendència centralista d’aquest polític (cosa que li haguera resultat més difícil amb algú com Broseta, que no pas com Joan Lerma). Per a altres, simplement va suposar un “canvi de camisa” en comprovar que el poder polític no anava a vindre des de Barcelona sinó que ho faria des de Madrid.
La causa veritable sembla ser més terrenal. I és que aquest home estava casat amb una dona francesa de cognom Dupré. I sent professor a la Facultat de Dret de la Universitat de València, tingué una aventura extramatrimonial amb una alumna seua, Sol Bacharach (ex-fallera major de València l'any 1972 i durant un temps professora al Departament de Dret Mercantil del seu ex-marit a la Universitat de València). I aquesta aventura arribà al punt que deixà la seua primera dona i al final es casà amb aquesta (amb qui tingué altres fills). Aquesta segona dona seua provenia de la classe alta valenciana més rància (amb cognom d'origen alemany), totalment castellanitzada i proespanyola. I sembla ser que va ser la influència d'aquesta dona, de la seua família, i de la seua nova classe social d'adopció la que provocà el seu abandó del seu originari valencianisme i el seu decantament cap al més abrandat espanyolisme i anticatalanisme.
Tot, en definitiva, molt terrenal. Però també molt lamentable.