Joan Pellicer

Com que fa un mes escàs del seu traspàs (i com que no considere que haja estat prou recordat als mitjans de comunicació valencians, sobre tot a alguns d’ells) vaig estimar oportú triar a aquest magnífic etnobotànic valencià per a la meua propera entrada a mode de recordatori i d’agraïment.
Joan Pellicer i Bataller va nàixer a primeries de l'estiu de 1947 a l'antic llogaret mariner de Sotaia de La Safor, en el terme de Bellreguard. Va ser doctor en medicina i cirurgia per la Universitat de València, i va treballar molt en l'estudi de l'etnobotànica valenciana i, concretament de les comarques centrals valencianes. Era més aviat ‘naturalista i metge’, i aquesta barreja de coneixements científics i d’amor al territori li van permetre tindre una percepció excepcional, inusual a casa nostra. Al sí del seu treball any rere any va anar forjant tota una filosofia de vida, basada en el respecte a la natura i al seu coneixement, i sobretot als que més han viscut a la mateixa natura, a la gent major del món rural.
Molt estimat i molt seguit, ha destacat com a investigador i recuperador del llegat fitoterapèutic i etnobotànic del País Valencià, recorrent la seua geografia i pobles. Va fugir aviat de les pròsperes terres costaneres per pujar a les aspres muntanyes de la seua volguda terra de Diània (nom amb el qual va designar les seues estimades comarques centrals), l’ampla cordillera on fiten València i Alacant, des de la Mariola fins el Montdúver, el Montgó o el Penyal d’Ifac. Ho va fer amb llibretes grans i petites i la seua llapissera menuda, bicicleta al llom i, quan arreplegà una mica de diners, també amb una gravadora per enregistrar centenars, milers de converses amb al gent major, la qual coneixia els noms i usos de cada planta. Recollia els seus records, la seua saviesa popular, i enmagatzenava un amor cada vegada més gran cap a cada raconet del camp, la marjal i la muntanya.
També impartia cursos i conferències de plantes medicinals i sendes de muntanya, era professor a la Universitat d'Alacant i, anteriorment, a la Popular de Gandia. Col·laborava en diverses publicacions i feia sengles programes de televisió de medi ambient en Punt 2 (Medi Ambient) i Gandia Televisió.
Joan ha estat un exemple d’amor a la seua llengua, al impressionant llegat cultural què, arran del nom de les plantes i els seus usos associats, ens duu sovint a expressions que quasibé no han variat des dels dialectes dels primers pobladors catalanoparlants de les nostres terres. Per a Joan tot nom de planta era bo, no mai estava mal dit –com ha de ser-ne, seguint les regles més bàsiques de l’etnobotànica-, i calia reivindicar eixos noms per sobre dels esnobismes unificadors, el totalitarisme del llenguatge ja siga d’un signe o d’un altre. Joan s’encenia en sentir dir ‘romaní’, quan a quasi tot el territori valencià es diu ‘romer’ –com de fet es diu també a part de Catalunya-, però també ho feia si algú deia davant el ‘palmito’ en lloc de ‘margalló’. Darrere de les seues reaccions no hi havia cap terme senzill aprés als llibres, sinò centenars i centenars d’hores anotant eixos noms de boca de cada llaurador, cada caçador, cada herborista,...
Guanyà el 1er Premi Bernat Capó de Difusió de la Cultura Popular amb el Costumari botànic, publicat en tres volums dins la col·lecció La Farga d'Edicions del Bullent (de cada un dels quals ja se n'han fet tres edicions). També va ser Premi d'Honor de la Cultura popular 2002 de l'Ajuntament de Pedreguer, se li va fer un sopar i concert d'homenatge a l'Alcúdia l'any 2005 i va rebre el Premi Valldigna d'Investigació 2006.
La seua bibliografia la formen les següents obres:
- Herbari breu de la Safor (1991)
- Bellreguard, verd esguard (1994)
- De la Mariola a la mar: viatge pel riu Serpis (1997)
- Flora pintoresca del País Valencià (1999)
- Costumari botànic (2000)
- Costumari botànic 2 (2000)
- Meravelles de Diània: camins, paratges i paisatges de les comarques centrals valencianes (2002)
- Costumari botànic 3 (2004)
- Herbes medicinals al País Valencià (?)
- Lluors de Gaia: paisatge, flora i fauna de la Safor (?)
- Castells de la Safor (?)
- Ullals de vida: les zones humides al País Valencià (?)
Joan Pellicer apareixia ressenyat en l'Oriflama número 73 (març del 70) com a integrant d'una Nova Cançó valenciana junt amb Araceli Banyuls (entre d'altres), amb la qual havia rodat per tota l'Horta de Gandia d'aplec en aplec: llavors ja constava com a que s'havia retirat de l'escena per proseguir els estudis universitaris. De la seua breu etapa de cantant mai s'ha publicat cap de gravació ni composició pròpia, encara que es coneixen algunes de les versions o poemes musicats que formaven part del seu repertori, a banda d'algunes de Raimon no concretades, com ara: Ara que tinc vint anys de Serrat, Cançó de l'enyorança de Tomàs Garcès, Dolç àngel de la mort de Màrius Torres, El moribund (Le moribond) de Jacques Brel, i La finestra d'Almela i Vives.
Va morir a causa d'una hemorràgia interna el 5 de febrer d’aquest any, als seixanta anys, a sa casa en la platja de Bellreguard, sent incinerat després d'un multitudinari funeral amb missa al seu poble, dos dies més tard. La nostra terra rep un dels seus millors guardians, l’home que ha arreplegat els últims retalls de la nostra cultura rural supervivent, que ha recorregut les nostres comarques centrals per recollir els retalls agonitzants de la nostra herència ancestral i els ha donat forma, sentit i sentiment, i que no va dubtar a definir-se al seu llibre Meravelles de Diània com un homo sylvester. Per tot això i més, gràcies.

Vicent Ventura

Vicent Ventura i Beltrán va nàixer a Castelló de la Plana el 1924. Va ser un periodista i polític d’una dilatada i activa trajectòria cìvica vinculada a la lluita per la democràcia durant el franquisme, i situat políticament en el socialisme democràtic, el valencianisme i el europeïsme. En 1940 es va traslladar a València, i a partir de 1949 va començar a col·laborar amb la premsa local (Levante i Jornada) i en Radio Nacional de España.
Després d’una etapa jovenil de militància falangista, va trencar amb el règim i en 1956 va participar en la fundació del Partido Social de Acción Democràtica. El 1960 va guanyar el Premi València de Literatura amb la novel·la Los don nadie, que queda inèdita a conseqüència de les seues activitats antifranquistes. El 1962 va asistir a la trobada de l’oposició de l’interior i de l’exili a Munich, en el marc del IV Congrés del Moviment Europeu. Com a conseqüència de la reacció del règim, va permanèixer uns mesos exiliat a París, i al seu regrés fou confinat sis mesos a Dénia amb prohibició de residir a València. Així, va ser expulsat dels òrgans de premsa en els quals hi treballava. El 1963, amb uns altres cent vuitanta-set intel·lectuals, va signar una carta al ministre Fraga Iribarne protestant per la manipulació de què eren objecte les informacions sobre la repressió contra els vaguistes d'Astúries i va ser impedit de poder continuar exercint el periodisme.
A propòsit d’això -i a mode d’anècdota il·lustrativa i ben emblemàtica-, el periodista Manuel Jardí va escriure que, durant la campanya electoral al Parlament Europeu de 1987, el llavors candidat pel partit Alianza Popular, Manuel Fraga, va arribar a València com a escala de la seua campanya electoral. I en una improvisada roda de premsa, el veterà Jardí li va preguntar sobre la sensació que, arribat el cas (que va estar a punt de produir-se, ja que Ventura va compartir candidatura amb el basc Bandrés i havia d’estar de manera rotativa, cosa que no va fer mai per problemes interns en l’aliança "Esquerra dels pobles"), experimentaria en compartir escó a Estrasburg amb Ventura, qui vint-i-cinc anys abans havia estat repressaliat per ell i la resta del govern de la dictadura. La resposta del senyor Fraga no es féu esperar. D’una manera autoritària reaccionà iradament tot botant de la cadira i dient que no toleraria insolències ni cap falta de respecte i donà automàticament per acabada la roda de premsa.
Vinculat a l’activisme valencianista, especialment a través de la seua amistat amb Joan Fuster, Sanchis Guarner, Josep Palacios, Estellés, i figura pública de l’antifranquisme, va patir multes, amenaces i detencions. En els primers anys seixanta va formar part del Partit Socialista Valencià. El 1967 va col·laborar en la Fundació de Comissions Obreres a València. En 1973 va fundar els Grups d’Acció i Reflexió Socialista que es van convertir en el Partit Socialista del País Valencià (PSPV) el 1974. Va ser promotor actiu dels organismes unitaris de l’oposició democràtica, en què va representar el socialisme valencianista. No obstant això, abandonà el PSPV el 1976 (apartat després pels nous joves emprenedors del PSOE i pels nous polítics socialistes al País Valencià, la seua figura política va anar diluint-se, si bé mai deixà de ser un referent democràtic d’honestedat política i de compromís cívic per a les posteriors generacions de periodistes, analistes polítics, alguns representants i bona part del món literari i cultural valencià). Ja als anys huitanta fou candidat al Parlament Europeu en la coalició Esquerra dels Pobles, a proposta de Unitat del Poble Valencià.
És autor d’una gran obra periodística, gràcies a les seues col·laboracions amb València Fruits, La Vanguardia, Serra d’Or, Dos y Dos, Valencia Semanal, El Temps, Saó, Avui, Diario de Valencia, Noticias al Día, El País, etc. Una part de la mateixa esta recollida als llibres Política per a un país (1977), i Vicent Ventura: un home de combat (1998). Tanmateix és l’autor de El País Valencià (1978). El seu pensament queda reflexat també en els diàlegs del llibre d’Adolf Beltrán Vicent Ventura. Converses amb un ciutadà (1992).
El 1987 va rebre el Premi Llibertat d'Expressió, concedit per la Unió de Periodistes del País Valencià. El 1989 va ser Premi Micalet d'Honor. El 1992, la revista Saó li va dedicar un quadern monogràfic, presentat en el transcurs d'un homenatge.
Destaca en la seua obra un coneiximent minuciós i directe de la realitat humana, econòmica i social valenciana. Va desplegar una persuasiva tasca explicativa dels seus plantejaments polítics lligats a l’anàlisi de l’actualitat, i especialment de la visió nacional del País Valencià. Durant molts anys va estar un referent essencial del valencianisme democràtic, amb una visió integradora, fusteriana, del fet nacional, fem defensor de la llengua catalana i de la cultura pròpia i de l’autogovern dels valencians, i promotor de publicacions, estudis i iniciatives cíviques.
Tanmateix, va ser un referent de la lluita democràtica i protagonista de la implantació del socialisme democràtic, tot i que més tard es va allunyar dels seus plantejaments. A més va ser un europeïsta convençut i de primera hora, un propagandista incansable de la integració europea.
El 15 de maig de 1998 l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) li va retre un multitudinari homenatge a Castelló durant l’acte de lliurament dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Allí mateix, Ventura fou definit, davant de més d’un centenar de persones que li van voler agrair la seua lluita durant més de quaranta anys, com "un patriota que féu seues aquelles paraules de Fuster: el País Valencià serà d’esquerres o no serà" i també "com un periodista en qui la paraula es féu compromís civil i crit de llibertat".
Va morir el dia de Nadal de 1998, paradoxalment per a un periodista com ell, l’únic dia de l’any en què no hi ha premsa escrita a l’Estat Espanyol.

Paco Muñoz

Paco Muñoz i Martínez va nàixer a València el 1939. Va començar a cantar el 1975 a les associacions de veïns, interpretant temes de Quintín Cabrera, Luis Pastor, Aute, Llach o Serrat. Va deixar el sacerdoci –era capellà de Montserrat, al temps que treballava en un taller de mecànica de cotxes- i va començar a donar classes als Escolapis de València, primer de religió i deprés d’història de la música. Ovidi Montllor el va animar a dedicar-se al mon de la cançó.
Va començar els seus primers recitals el 1975 i el 4 de novembre de 1976 va fer la presentació al Teatre Micalet de València. Des d’aleshores realitzà tot un seguit de concerts per tot el País Valencià: aplecs del Puig, festival de la Diputació Provincial al Teatre Principal de València, emés en directe per TVE, etc. També va actuar a París, Barcelona, Sevilla, etc.
Per casualitat –en una campanya de teatre que es duia a terme als Jardins de Vivers de València el 1984, on va tindre l’ocasió d’animar amb cançons al públic infantil allí congregat- es va dedicar a intepretar música per a xiquets, recuperant des de llavors més de 100 cançons destinades a la finalitat esmentada. Ha estat molt important aquesta producció destinada al públic infantil i de referència per a la docència primària i secundària, on desenvolupa una tasca de recuperació i difusió de la cançó popular en valencià entre les generacions més menudes. El 1986, a la plaça de bous de València, actua al Festival per als xiquets de la Diputació amb més de 16.000 xiquets de 110 col·legis. I el 1995, al Passeig de l’Albereda de València, davant de 2.000 xiquets, on es va fer el mural de Xavier Mariscal per la llengua.
A mitjans de la década de 1980 va crear la seua pròpia discogràfica (PM Produccions), animat per Joan Manuel Serrat. Ha composat més de 80 cançons –excloent les contingudes en els seus treballs destinats al públic infantil- entre elles la coneguda Què vos passa valencians?, inclosa en el seu primer disc: La llibertat la picaren (1977). La resta del seu treball es composa per:
- Vindrà un vaixell (1978)
- Anem anant (1980)
- Prometença (1984)
- Amor i amor (1986) (canta poemes de V. Andrés i Estellés)
- D'una terra dins la mar (1990)
- Primeres cançons (1993)
- Cançons de la mar en calma (1994)
- Els nostres poetes (1998) (amb Lluís Miquel i Juli Mira)
- Mirades (1999)
- Collarets de llum (canta poemes de Miquel Martí i Pol)
- Paco Múñoz canta per als xiquets (1995) (col·lecció de 5 discs)
- Quart creixent
- Cançons de nadal
- Els contes de Paco Múñoz (llibre de contes per a xiquets)
- Foc, cançons, trons i alegria
- 1979 a 1985 Bon nadal
- Cançons de la Cançó (2003) (on recupera junt amb Lluís Miquel i altres, cançons d’alguns dels cantants i grups valencians que hi van sorgir als anys 60 i 70)
- La meua terra (2005)

Algunes de les seues millors cançons són Et sents valencià, Vos vull parlar, El sr. Alcalde, Ara us voldria dir (la qual dóna nom a aquest blog), Porte les primaveres, Romanç del Penyal, Què dirà la nostra història, Vosté és un home “polític”, Camarada, El vell Montgó, entre moltes altres. Ha cantat i actuat amb Joan Manuel Serrat, Gwendal, Lluís Miquel, Luis Eduardo Aute, Ovidi Montllor, Labordeta, Lluís Llach, Joan Babiloni, Ohama, el Cabrero, Meneses, Maria del Mar Bonet, etc. I ha posat música a textos de poetes com Miquel Martí i Pol o Vicent Andrés Estellés.
Ha estat un magnífic defensor de la cultura autòctona (de nou ens trobem davant un d'eixos casos en què, com Ovidi Montllor, la marginació des de le institucions i autoritats valencianes ha estat constant i sistemàtica), com ho continua demostrant al seu últim treball, La meua terra, on podem trobar cançons precioses com la que dóna nom al disc, Cavallet de vent, Quan surt el sol, A cavall del vent (cantada amb el Llach), Nàix clara la memòria, i d’altres més reinvindicatives com Jo vull un país o Land of València. En resum, un disc brillant. Amb la publicació d’aquest darrer treball ha anunciat la seua retirada. Esperem que no ho complisca.