Xavier Casp

Francesc Xavier Casp i Verger (Carlet, 1915- València, 11 de novembre de 2004), conegut com a Xavier Casp, va ser un poeta i activista polític
La música era una de les passions familiars, però la va haver d'abandonar per motius familiars, i, segons ell, es va refugiar des de molt jove en la poesia. De les seues primeres lectures, va quedar commocionat pel Cántico Espiritual de San Juan de la Cruz. Entre les seues obres podem destacar: Volar (1943), La inquietud en calma (1945), Jo sense tu (1948), On vaig, Senyor? (1949), Aires de cançó (1950), Goig (1953), Jo, cap de casa (1962), D’amar-te, Amor (1963), Silenci (1970), amb la qual va obtindre el premi "València de literatura", Confesión con Ausiàs March (1973), Vinatea (1975), Gran Sonata de la Patria (1981), Idees en memòria de Nicolau Primitiu (1973).
En els anys de la República s'afilià a Acció Nacionalista Valenciana, del que va ser secretari general i es va fer soci de Lo Rat Penat. Durant la guerra civil, com molts valencians, va lluitar amb el bàndol republicà i perduda la guerra va ser empresonat a Torremolinos. Pel seu republicanisme va ser expulsat de Lo Rat Penat en la postguerra.
Casp publicà els seus primers poemes en la revista El Vers Valenciá i en 1943 fundà i dirigí la revista literària i trimestral Esclat. En 1944 fundà amb el seu gran amic Miquel Adlert l'editorial Torre, que va aconseguir publicar amb regularitat els primers llibres en franquisme. Amb la tertúlia d’escriptors adherida a l’editorial i les seues publicacions va tindre una gran transcendència en l’aparició de nous escriptors valencians, en l’ambient local de la immediata postgerra. En aquesta editorial publicaren obres Bru i Vidal, Joan Fuster, Josep Iborra, Beüt Belenguer, Enric Valor, Sanchis Guarner, Maria Beneyto, Vicent Andrés Estellés, ... Va realitzar una gran tasca com a promotor de la literatura en valencià i de la unitat de la llengua. Va tindre un lloc destacat amb el valencianisme de la postguerra, amb tertúlies clandestines, posant en contacte a gent tan destacada, com ara Joan Fuster o Enric Valor, i inicialment va defensar la unitat de la llengua. Mostra d'això és que arribà a dir que "catalans, valencians i balears formem part de la Comunitat Catalànica". De fet, la primera edició de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster es va publicar a la seua editorial. Va participar juntament amb altres intel·lectuals en una espècie de xarxa de contacte cultural amb Catalunya, i fins i tot va obtindre, el 1950, la Flor Natural dels Jocs Florals de la Llengua Catalana.
Entre els seixanta i els anys setanta, va ser readmés a Lo Rat Penat i, amb Miquel Adlert, va capgirar al Real Academia de Cultura Valenciana (sic), la RACV, i de les normes d'El Puig, que propugnen el secessionisme lingüístic (tot i haver-se adherit inicialment a les Normes de Castelló, les quals reconeixien la unitat lingüística), convertint-se en un personatge paradigmàtic del anticatalanisme. L'amistat amb alguns catalanistes convençuts, com ara Joan Fuster, es va mantindre, tot i que els dos es van situar com els dos símbols culturals i literaris més importants dels dos bàndols del conflicte lingüístic. En aquesta època va reeditar part de la seua obra anterior amb les Normes del Puig, i va ocupar càrrecs en les institucions secessionistes Lo Rat Penat i la RACV.
Va arribar a ser diputat a les Corts Valencianes per Unió Valenciana des del 1987 fins al 1991. Des de gener de 1989 fins juny de 2002 va pertànyer al Consell Valencià de Cultura. Va rebre nombrosos guardons com ara la distinció de la Generalitat Valenciana al Mèrit Cultural i la Medalla d’Or al Mèrit en el Treball.
En juny del 2001 Xavier Casp va acceptar entrar, després de moltes reticències, i per insistència, segons va reconèixer, de l’aleshores president de la Generalitat, Eduardo Zaplana, , en l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, fet que li va suposar l'enemistat de certs sectors del secessionisme lingüistic que ell mateix havia promogut en els anys vuitanta. Inicialment va declinar el seu vot a l’hora d’oferir el dictàmen sobre la unitat de la llengua, però es va trobar “obligat”, segons ell, al rebre pressions polítiques, a fer-ho. Va ser acusat de traïdor i una concentració de blavers el 15 de juny del 2001 a les portes de la seu de la RACV, va obligar a que fora evacuat en un furgó policial.
No obstant això, poc més d'un any després, el 10 de setembre del 2002 presentà la seua dimissió com a membre de la AVL, adduint motius de salut. La seua salut empitjorà gradualment fins la seua mort, que li sobrevingué quan estava en una etapa de recuperació de la malaltia, i treballava en les seues obres completes.
Moltes coses s’han dit sobre les causes que van dur a Casp (i a Adlert) a defensar el secessionisme lingüístic (enfrontament de tipus ideològic i intel·lectual amb Fuster, intenció de desvincular el nacionalisme valencià del català,...). Alguns estudiosos de les seues obres han afirmat que van passar de ser l’èlit progresista i intel·lectual de la ciutat de València a tancar-se cada vegada més en posicions més retrògrades. Les seues idees polítiques de dretes, presumiblement, no coincidien amb el nacionalisme d’esquerres i amb la nova onada de catalanisme iniciada als anys 50 per ells mateixos, entre altres autors. En qualsevol cas, una llàstima.

Francesc de Paula Burguera

Francesc de Paula Burguera i Escrivà, naixcut a Sueca el 1928, ha estat poeta, dramaturg i, especialment, periodista i assagista.
Des de ben jove, i per influència de Joan Fuster i de Fermí Cortés, va sentir l'atracció pel conreu de la seua llengua i la preocupació pel destí del poble valencià, i va començar a escriure els primers versos. Juntament amb Fuster, al voltant dels anys quaranta, va iniciar la seua trajectòria valencianista que mai no ha abandonat ni defugit. Poeta en els primers moments, i autor teatral, tanmateix s'ha dedicat fonamentalment a la tasca periodística com a comentarista polític (Levante-EMV, Las Provincias, Avui, El País).
En contacte amb Miquel Adlert i Xavier Casp, propietaris de l'Editorial Torre, Fuster va publicar en 1948 el libret de versos Sobre Narcís i, l'any següent, Burguera l'opuscle Ara que sóc ací. Durant la seua época d'estudiant a Madrid va escriure l'obra teatral Tornar a voler, que estrenà al teatre Alkàzar de València en 1952. Poc després, tornat ja a Sueca, va escriure la peça teatral L'home de l'aigua, finalista al Premi València de la Diputació. L'obra va ser publicada a l'editorial Torre en 1958, estrenada als locals de Lo Rat Penat en 1959, i representada també a l'Ateneu Mercantil de València. A partir d'aquest any va escriure articles periodístics sobre temes d'economia agrícola, sobretot al diari Levante i al setmanari Valencia-Fruits.
El 1967 s'incorpora al consell de redacció del diari Madrid, on col·labora, com a comentarista polític. Quan tanca el diari el 1971, Las Provincias li demana col·laboracions, en principi sobre temes econòmics, i a poc a poc comença a publicar-hi també articles sobre cultura i sobre la situació lingüística valenciana.
En 1975 va tornar a Madrid i comença la seua etapa d'acció política. Va fundar el Partit Demòcrata Liberal del País Valencià (PDLPV) junt amb Joaquim Muñoz Peirats, del que va ser secretari general, i va ser elegit diputat al Congrés el 1977 formant part de la coalició UCD. En convertir-se la coalició UCD en un partit, i a causa del decantament de la coalició cap al blaverisme, Burguera deixà el grup parlamentari centrista i passà al grup mixt. D´aquesta manera es va convetir en un dels primers trànsfugues de la història política de l'Estat espanyol. Tot seguit va fundar el Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV) en octubre de 1978, que el 1982, junt a l'Agrupament d'Esquerres, donà lloc al naixement de la 1990 publicava una obra que obtindria el Premi d´Assaig Joan Fuster dels XIX Premis Octubre: És més senzill encara: Digueu-li Espanya. Ací l'autor ens explica mitjançant dues parts la trajectòria del valencianisme de postguerra fins a la Batalla de València, i tot seguit un conjunt de valoracions sobre la consciència nacional valenciana basant-se en els resultats electorals dels partits valencianistes. És per aquest motiu que Burguera arribà a la conclusió que els valencians se senten espanyols majoritàriament a més d'estar ben cofois de ser-ho. El 1998 va rebre la Creu de Sant Jordi.
En els darrers anys ha estat guardonat amb importants premis i reconeixements cívics i culturals, com ara la Medalla de la Universitat de València; la Creu de Sant Jordi, de la Generalitat de Catalunya; Valencià de l’any 2000 per la Fundació Huguet de Castelló i distingit també per la Societat el Micalet de València; la Medalla d’or de l ’Ajuntament de Sueca, de la ciutat de Xixona entre d’altres distincions atorgades per institucions i associacions culturals i ciutadanes.
Actualment col·labora amb alguns diaris de forma puntual a més de presidir l'associació Valencians pel Canvi (plataforma cívica constituïda en 1999 per un centenar d'intel·lectuals, artistes i professionals valencians amb la missió de promoure una regeneració de la vida política i d'afavorir totes les formes de contacte i d'unitat entre les forces progressistes valencianes que puguen representar una esperança de canvi polític i social per al nostre País).

Carles Salvador

Carles Salvador i Gimeno va nàixer a València el 20 de gener de 1893. Va ser un dels més destacats intel·lectuals de l’anomenada Generació de 1930.
Va estudiar la carrera de mestre i de ben jove va entrar en contacte amb el moviment nacionalista i comença a escriure els primers versos. El 1911 va acabar els estudis de Magisteri i, després de dos anys de mestre a Aielo de Malferit, el 1915 va opositar i va obtindre en propietat la plaça de Benassal.
El contacte amb l'escola i amb la realitat del poble tindrà una influència decisiva en la vida de Carles Salvador, en la seua evolució intel·lectual i en la seua poesia. A Benassal va viure des del 1916 fins el 1934, durant uns anys d'una gran activitat intel·lectual: participa activament en el moviment de renovació pedagògica que defensava la valencianització de l'escola, col·labora en diverses publicacions periòdiques i continua escrivint.
L’any 1931 es proclamava la II República i començava un breu període de progrés i d’esperança. El juliol de 1932 participa, amb Enric Soler i Godes, un altre mestre valencià, en l'Escola d’Estiu de Barcelona i el 21 de desembre del mateix any es signaven les Normes de Castelló. L'estiu del 1933 organitza, amb d'altres mestres, la I Colònia Escolar Valencianista, a Sant Pau. El 1934 és destinat a Benimaclet (l'Horta). Dos anys més tard esclatava la guerra civil. Malgrat la duresa de la guerra, va continuar la seua activitat gramatical i docent.
La fi de la guerra va suposar la instauració de la dictadura franquista, un règim que va perseguir durament l’ús públic del valencià i va reprimir implacablement els ideals que havia defensat Carles Salvador. Tanmateix, el 1951 va fundar, dins Lo Rat Penat, els cursos de llengua i literatura valenciana, que desenvoluparen una eficaç tasca en uns moments difícils, i va publicar per als alumnes d'aquests cursets la Gramàtica valenciana (1951). Va morir a Benimaclet el 7 de juliol de 1955, als 62 anys. El 1975 es va fundar el Centre Carles Salvador per a l’ensenyament del valencià i, aquest mateix any, el Secretariat de l'Ensenyament de l’idioma fundà, en memòria seua, els Cursos Carles Salvador.
Durant tota la seua existència Carles Salvador va dur a terme una intensa activitat intel·lectual i cívica al servei de la normalització lingüística i cultural del País Valencià. Globalment, l’aportació de Carles Salvador es pot agrupar al voltant de quatre eixos essencials: l’ensenyament, la creació literària, la difusió de la normativa gramatical i ortogràfica i el compromís cívic i patriòtic.
Com a ensenyant, va participar activament en el moviment de renovació pedagògica que defensava l’ensenyament del valencià, en valencià i amb continguts valencians. Va ser el promotor de la creació de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana, frustrada per la dictadura de Primo de Rivera i va participar, com hem dit, en l'Escola d'Estiu de Barcelona del 1932 i en l’organització de la Colònia Escolar de Sant Pau del 1933.
Pel que fa al treball de creació literària -encara que va conrear tots els gèneres- destaca, sobretot, com a poeta. Compromès amb la renovació de la poesia valenciana, que durant els anys vint i trenta estava dominada pel modernisme i per un jocfloralisme casolà i decadent, Carles Salvador va incorporar l’estètica avantguardista a la seua poesia i, al mateix temps, introdueix nombrosos elements de caràcter popular i fa de la poesia una eina d’expressió personal. En aquesta línia publica, després de Plàstic (1923) i de la interrupció de la Dictadura de Primo de Rivera, Vermell en to major (1929), Rosa dels vents (1930) i El bes als llavis (1934). El 1929 va obtindre la Flor Natural en els Jocs Florals de València. Després de la guerra va publicar diversos poemaris en una línia més intimista i d’un to més religiós.
L’obra lingüística de Carles Salvador ocupa dos àmbits complementaris: la difusió de la normativa gramatical i la investigació lexicogràfica. Col·laborà en el recull de materials del Diccionari català-valencià-balear i fou un dels signants de les Normes de Castelló (1932). Durant la dècada dels anys trenta, va publicar una sèrie de treballs de divulgació gramatical, que recollí posteriorment en la Gramàtica valenciana (1951). Després de la guerra, va organitzar els cursos de llengua i literatura de Lo Rat Penat i publicà un Petit vocabulari de Benassal (1944).
Finalment, col·laborarà habitualment en diverses publicacions periòdiques, tant del País Valencià com de Catalunya. Políticament, va assumir, de ben jove, un compromís públic amb el nacionalisme i va participar activament en el II Congrés Internacional d’Intel·lectuals Antifeixistes (1937), celebrat en plena guerra, i hi va llegir la declaració de la delegació valenciana, una ferma defensa de les llibertats i la democràcia.
L’aportació de Carles Salvador ens ha deixat una visió molt concreta del que va ser la història del País Valencià durant la primera meitat del segle XX des de la perspectiva d’un home, que a pesar de les seues limitacions, va intentar reconstruir el trist panorama de les lletres valencianes durant la seua època.

Ovidi Montllor

Ovidi Montllor i Mengual, (Alcoi 4-2-1942 - Barcelona 10-3-1995) va ser cantant, actor de teatre, cinema i televisió, i poeta.
La seua personalitat va començar a revelar-se el 1961 en la seua ciutat natal, dins de les activitats de La Cassola. En 1964 es va traslladar a Barcelona, i es va integrar en la Pipironda, el Camaleó, i altres grups de teatre independent, com el de CICF (en Les Noces de Fígaro, de Beaumarchais, el 1967) i més tard amb les companyies Adrià Gual (amb la qual actuà a Venècia) i Núria Espert, al mateix temps (1968) es donava a conéixer com a cantant interpretant temes de Salvador Espriu, V.Andrés i Estellés, Pere Quart, Joan Salvat-Papasseit i d'ell mateix.
Entre les seues actuacions com a actor, paga la pena destacar-ne la seua participació en la companyia de Núria Espert i les seues freqüents aparicions en la pantalla, que sumen un total de quaranta-huit pel·lícules, entre les quals cal posar en relleu Furia española de F. Betriu (1974), Furtivos de J. L. Borau (1975), La veritat sobre el cas Savolta d'A. Drove (1979), L'obscura història de la cosina Montse de J. Cadena (1977), La portentosa vida del pare Vicent de C. Mira (1978), Un, dos, tres ensaïmades i res més de J. Solivellas (1985), La veritat oculta de C. Benpar (1986), La Sabina, El Nido, Los embarazados, etc.
Però és en la Nova Cançó, on va adquirir singularitat. Moments fonamentals van ser el seu triomf en 1975 al Teatre Beatriz de Madrid i poc després la seua consagració definitiva a l'Olympia de París. Cançons com Perquè vull, Al meu poble, Alcoi, Sí, senyor, Homenatge a Teresa, L’escola de Ribera, La samarreta, La cançó del cansat (algunes d’elles d’un clar comprimís social) han esdevingut emblemàtiques. Un primer disc en 1968, La fera ferotge (títol que dona nom a una de les cançons més conegudes de l’Ovidi) va significar el començament d'una sèrie de catorze discs.
Home cordial i modest, no va poder eludir honors com la Medalla al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana o la Medalla d'Or d'Alcoi, tot i que l’Ovivi (com altres cantants, escriptors, poetes, etc.), després de la Transició, va ser conscientment ignorat per les diferents administracions; els mateixos que a la fi de la seua vida tant el van homenatjar, no li van permetre mai actuar ni a la Televisió Valenciana, ni entrar en els circuits culturals mantinguts des de l'administració. Els mateixos polítics que tanta ajuda havien rebut de la Nova Cançó, el van ignorar, el van ocultar, ens el van amagar. També va obtindre el premi al Millor Actor de la Mostra de València pel seu paper en Héctor, de Carlos Pérez Ferre, y en el Festival de Catagena de Indias per Soldados.
L'any 1995 moria a Barcelona a conseqüència d'un càncer d'esòfag, deixant un disc sense acabar, anomenat Verí Good, que seria editat amb posterioritat al seu traspás. Cinc mesos abans, el seu poble natal (Alcoi) li havia tributat un emotiu homenatge. Un col·legi major i un centre de cultura d’Alcoi porten el seu nom.
Sobre ell s’han publicat Ovidi Montllor (1980), Diàlegs a Barcelona, Ovidi Montllor. Francesc Pi de la Serra (1986), i L’Ovidi (2000).

Manuel Sanchis Guarner

S'acaben de complir 25 anys del traspàs d'aquest excel.lent humanista i escriptor valencià que va ser Manuel Sanchis Guarner, i amb motiu de la qual cosa, han estat nombrosos els homenatges per recordar la seua figura i tot el que va suposar. Modestament he volgut unir-me a tots aquestos reconeiximents amb aquesta informació sobre la seua vida i obra, amb la intenció de coneixer-lo una mica més i convidar-vos a gaudir de la seua obra.

Manuel Sanchis Guarner va nàixer a València l'any 1911, concretament a la plaça de l'Almoina, en el si d'una família de la mitjana burgesia oriünda de la Vall d'Albaida. Cap a l'edat dels cinc anys va quedar orfe de pare i mare i va ser acollit pel seu oncle, l'arqueòleg valencianista Josep Sanchis Guarner, de qui heretaria l'amor a l'estudi del propi país. Va cursar el batxillerat a l'Escola Pia de la seva ciutat i posteriorment la carrera de dret a la Universitat de València, on va col.laborar activament en els moviments de redreçament valencianista. Per exemple, va ser un dels fundadors el 1930 d'Acció Cultural Valenciana, entitat que, a part d'intentar apropar els estudiants a la societat, promovia el rigor universitari en l'erudició local.

Després de doctorar-se en filosofia i lletres, i mentre feia el curs de doctorat a Madrid, el 1932, va obtenir una beca per treballar al Centro de Estudios Históricos de la mateixa ciutat, presidit per Menéndez Pidal. Gràcies a aquest Centre, va poder participar en un viatge d'estudis al Marroc amb l'arabista Lévi-Provençal, que va fer-li de guia i va influir-lo notablement, com es desprèn dels estudis que Sanchis Guarner va realitzar anys més tard en relació a la toponímia o la presència àrab al País Valencià i a Mallorca. D'altra banda, a l'esmentat Centre va tenir com a mestres i companys, a part de Menéndez Pidal, les personalitats més rellevants de la filologia hispànica de l'època, com Américo Castro, Rafael Lapesa o, sobretot, Tomás Navarro Tomás, que va fer-li de director el 1934 en un dels seus primers articles importants: "Análisis fonético del valenciano literario". L'any anterior Sanchis Guarner havia publicat a València el primer llibre, La llengua dels valencians, (que va reelaborar i ampliar el 1960 i el 1967) que ha estat des d'aleshores un referent per a la filologia i la identitat valencianes, i que compta amb nombroses reedicions.

Tomàs Navarro Tomás, a més, va convidar Sanchis Guarner a formar part de l'equip d'enquestadors d'una obra molt ambiciosa que ell mateix dirigia: l'Atlas Lingüístico de la Península Ibérica. Amb aquest motiu, va emprendre diversos viatges de recerca per l'Aragó, Extremadura, Castella, Navarra i el País Basc, i mesos després, conjuntament amb Francesc de Borja Moll, per les terres del domini lingüístic català, "on recollíem les paraules més característiques de cada comarca." L'Atlas no es va arribar a acabar mai, interromput per la guerra civil, i Sanchis Guarner, incorporat a l'exèrcit republicà, va passar la major part dels tres anys de guerra a Extremadura i Madrid, i amb la derrota va ser internat en un camp de concentració a Salamanca i posteriorment en una presó de Madrid. Després de complir gairebé quatre anys de condemna, amb la llibertat provisional va establir-se a Mallorca, on va exercir de professor d'idiomes en un institut, alhora que reprendria les investigacions científiques, amb el suport de Francesc de Borja Moll. L'any 1946, els dos lingüistes van reprendre les enquestes de l'Atlas, la publicació del primer volum del qual va ser encarregada a Sanchis Guarner i presentat l'any 1962 al Congrés de Filologia Romànica d'Estrasburg. D'altra banda, havia estat nomenat membre de l'Instituto Miguel de Cervantes de Filología Hispánica (del CSIC), el 1947; membre corresponent de l'Academia Española, el 1952 i, l'any següent, "magister" de l'Estudi General Lul.lià i col.laborador del Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

D'aquesta etapa mallorquina, a part de la important tasca de redreçament del món literari local que va dur a terme, cal remarcar la col.laboració amb Francesc de Borja Moll en la redacció del Diccionari Català-Valencià-Balear iniciat per Antoni M. Alcover. A més de la saviesa i l'experiència que hi aportava, va suposar un potent suport per als joves filòlegs mallorquins que hi treballaven.

Autor de llibres cabdals per a la filologia catalana, com ara Gramàtica valenciana (1950), Els parlars romànics de València i Mallorca anteriors a la Reconquesta (1955), o d'altres més centrats en temes mallorquins, tant lingüístics com literaris: Els poetes romàntics de Mallorca (1950), Els poetes insulars de postguerra (1951).L'any 1954 va començar a encarregar-se d'uns cursos de llengua i cultura valencianes que la censura franquista va permetre realitzar a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de València, impartits dos cops l'any en períodes de quinze dies, i el 1959 va retornar definitivament a la seva ciutat nadiua, on va exercir de professor de francès en un institut i, més endavant, es va encarregar dels cursos de filologia romànica i lingüística general a la Universitat. Aviat va ser nomenat cap del departament de francès de la Facultat i, un cop creada, va ocupar la plaça de lingüística valenciana. El 1979 va accedir a la càtedra d'aquesta especialitat, i un mes més tard va ser escollit degà de la Facultat de Filologia, càrrec que va ocupar fins a la jubilació, l'any 1981, el mateix any que va morir.

Autor de nombrosos articles, pròlegs i ressenyes de llibres -més de cent cinquanta-, va intervindre en diversos congressos de filologia romànica. Va ser membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans; membre corresponent del Centre de Cultura Valenciana, i de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. El 1974 va ser guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. També li va ser concedit el premi de la Unitat de la Llengua (1981) per Aproximació a la història de la llengua catalana.

Sanchis Guarner va patir nombroses maniobres en contra seva per part de sectors antinacionalistes, tant de la Universitat com de la societat local, fins a l'extrem de ser objecte d'un atemptat amb bomba (que no va arribar a ferir-lo, però si el va minar molt moralment). Tot i que no compartia les tesis polítiques catalanistes de Joan Fuster, no li van perdonar mai que el seu treball científic fera evident la unitat de la llengua. A més, Sanchis Guarner sempre va ser partidari del diàleg i de la reconciliació dels valencians i d'evitar els enfrontaments inútils i estèrils que van tindre lloc al País Valencià als anys 70 i 80, la qual cosa fa, si cap, encara més injustos aquestos atacs.

No m'agradaria acabar sense convidar-vos a l'exposició que l'AVL ha preparat amb motiu dels 25 anys de la mort de Sanchis Guarner que podreu visitar a la Sala Sant Miquel de la Fundació Caixa Castelló-Bancaixa, del 8 de febrer al 18 de març.