4/3/07

Manuel Broseta


Manuel Broseta i Pont va nàixer a Banyeres de Mariola el 1932. Va ser jurista, advocat i polític. Es va doctorar en Dret per la Universitat de Madrid (1956) i va obtindre la càtedra de Dret Mercantil de la Facultat de Dret de València el 1964. Va ser degà de la Facultat de Dret de València de 1970 a 1972, càrrec des d’on va combatre contra la repressió, la qual va haver de patir juntament amb el rector Rafael Bartual i la resta de la junta de Govern de la Universitat. Va ser processat i absolt pel Tribunal d’Ordre Públic a causa d’un dels seus articles de premsa. El 1972 va dimitir com a senyal de protesta i oposició als intents del Ministeri de Educació i Ciència de depurar per raons polítiques a més de tres-cents professors i a més de mil estudiants universitaris espanyols que havien destacat en la contestació universitària al franquisme.
És en aquest període quan impulsa, amb Luis Díez-Picazo, els seminaris de dret privat celebrats en la Facultat de Dret, i als que acudeixen notaris, registradors, jutges, advocats i professors universitaris.
Com a estudiós de la seua societat –i especialment de la valenciana- va treballar al front de PREVASA, Societat de promocions i estudis de València, creada per la caixa d’Estalvis de València, de la que hi va ser conseller.
El 1974 propicia la formació, i n’asumeix la presidència, de la Junta Democràtica del País Valencià, i, seguidament, de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià. Després de les eleccions generals de 1977 assesora al president del Consell Preautonòmic del País Valencià, Josep Lluís Albinyana, i forma part de la Comissió Mixta de tranferències Estat-Consell.
El 1979 es va afiliar a la Unió de Centre Democràtic (UCD) i va estar triat senador per València, càrrec que va ocupar des del 1979 fins el 1982. El 1980 el van nomenar Secretari d’Estat per a les Comunitats Autònomes, càrrec que va ostentar fins el 1982 també. Va tornar a València on es va dedicar a la seua activitat professional i a la seua tasca universitària.
Va obrir despatx a Madrid i participà activament, com a jurista, en el procés de concentració bancària dels anys 80. Va ser membre del consell d’administració d’importants empreses, com ara, AUMAR, Dragados y Construcciones i Unión Naval de Levante. El 1984 va participar en la creació del Club de Encuentro a València, del que va estar triat president, i en 1987 sigué nomenat conseller electiu del Consell d’Estat.
Va escriure diverses obres sobre la seua especialitat: Estudios de Derecho Mercantil (1971), Manual de Derecho Mercantil (1971, 10 edicions), Las instituciones de la economía capitalista: sociedad anónima, Estado y clases sociales (1990), entre molts d’altres. També ha estat l’autor de nombrosos articles en revistes, d’algunes de les quals va ser fundador i membre del consell de redacció, com ara Revista de Derecho Mercantil, Revista Española de Derecho Bancario, etc, i també en premsa periòdica.
El 15 de gener de 1992 quan, des del departament universitari que ara porta el seu nom a la Facultat de Dret de València, es dirigia a impartir les seues classes, va ser assassinat per la banda terrorista ETA al carrer La Nau de València.
Ha estat aquest un d’eixos valencians acusats de dessertor per uns altres compatriotes. Home de centre-dreta, excel·lent jurista, i amb un discurs durant els anys 70 netament catalanista (participà entusiàsticament al I Congrés de Cultura Catalana el 1977 a Barcelona), era la gran esperança de molts quant a que fóra l'impulsor d'un centre-dreta valencià i valencianista, a l'estil de CIU a Catalunya (molts van trobar en Broseta el tan esperat per alguns, “Pujol valencià”). Així, com ja s’ha dit, va ser un dels principals assessors del President pre-autonòmic Albinyana.
Però cap al final dels 70, es va produir la seua progressiva blaverització, fins al punt que fou un dels principals inductors de la redacció de l'anterior Estatut d'Autonomia valencià (on es recull gairebé tota la simbologia blavera, en especial, la definició del valencià com a "idioma propi", llevat de la denominació de “Regne de València”). I, també va contribuir en la praxi política del blaverisme, a través de la seua participació política en UCD; i en la seua elaboració doctrinal en la premsa (en Las Provincias per a ser exacte). El seu servei a la causa espanyola va culminar quan va ser un dels principals redactors (en tant que Secretari d'Estat per a les Autonomies) de la LOHPA (Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic) en 1982. Aquesta llei, una de les conseqüències més clares de l'intent de cop d'Estat de 1981, retallava moltes competències a les autonomies. En ensorrar-se la UCD, precisament en 1982, romangué apartat de la política activa (amb ocasionals incursions en Las Provincias). Diuen que poc abans de la seua mort estava planejant la seua tornada a la política, aquesta volta de la mà del PP.
Diverses causes s'han barallat sobre aquest canvi increïble. Uns diuen que volia ficar-se en política com fóra. I com llavors al País Valencià l'opció que més s'adequava a les seues tendències era la UCD, va fer el joc que marcà Abril Martorell, que va ser en qualsevol cas el principal instigador. Altres diuen que, sent com era bàsicament de centre-dreta, es va espantar de l'orientació predominantment esquerrana que prenia cada volta més el nacionalisme valencià en la transició. També s’ha dit que es va haver de distanciar del PSPV-PSOE, per friccions amb dirigents del PSOE, sobre tot Alfonso Guerra, qui ostentava bona part del poder de l'esmentat partit i pretenia mantindre’l per poder controlar tots els partits socialistes perifèrics des de Madrid, donats els inicis nacionalistes o federalistes d’alguns d’ells, com ara el valencià, el català, el balear, el basc o el gallec, que xocaven amb la tendència centralista d’aquest polític (cosa que li haguera resultat més difícil amb algú com Broseta, que no pas com Joan Lerma). Per a altres, simplement va suposar un “canvi de camisa” en comprovar que el poder polític no anava a vindre des de Barcelona sinó que ho faria des de Madrid.
La causa veritable sembla ser més terrenal. I és que aquest home estava casat amb una dona francesa de cognom Dupré. I sent professor a la Facultat de Dret de la Universitat de València, tingué una aventura extramatrimonial amb una alumna seua, Sol Bacharach (ex-fallera major de València l'any 1972 i durant un temps professora al Departament de Dret Mercantil del seu ex-marit a la Universitat de València). I aquesta aventura arribà al punt que deixà la seua primera dona i al final es casà amb aquesta (amb qui tingué altres fills). Aquesta segona dona seua provenia de la classe alta valenciana més rància (amb cognom d'origen alemany), totalment castellanitzada i proespanyola. I sembla ser que va ser la influència d'aquesta dona, de la seua família, i de la seua nova classe social d'adopció la que provocà el seu abandó del seu originari valencianisme i el seu decantament cap al més abrandat espanyolisme i anticatalanisme.
Tot, en definitiva, molt terrenal. Però també molt lamentable.

2 comentarios:

Xàtiva i Progrés dijo...

Per què la gent amb més sentit comú de tot el País Valencià és de les comarques centrals, excepte el nostre alcalde?

Adrián dijo...

Es interesant tota aquesta bibliografia de Manuel Broseta. Jo visquent a Banyeres no en sabia res de res sobre la seva vida.....i sempre havia tingut una mica de curiositat en saber-ne de la seva vida. Molt currat el comentari. Encara que me he endut la imatge de Manuel Broseta com a una mica blavero. Així i tot, ha sigut fins ara la més important persona a Banyeres de Mariola, i coincidint amb l'anualitat de la seva mort....que DESCANSE EN PAU