Al Tall es va fundar a principis de 1975 amb Manolo Lledó, Manolo Miralles, Miquel Gil i Vicent Torrent com a integrants, tots ells músics autodidactes d'altres formacions ja extinctes (cas de Lledó, a Els Sols, i de Torrent, a l'Equip València-Folk) o amb una discreta carrera en solitari (cas de Miralles) durant els primers anys 70; després d'un parell d'aparicions a Albal i a la Facultat de Filosofia i Lletres de València, el grup va debutar oficialment a la Pobla de Vallbona.
Ja sense Lledó, el mateix any va enregistrar i editar el seu primer vinil, homònim (Cançó popular, País Valencià a efectes de discografia), que conté temes originals com Per Mallorca (una de les cançons més representatives de la seua idiosincràsia) o D'avui és el cantar; poemes musicats com La mel (d'Eugeni Evtutxenko), A una oreneta que em desvetllà a trenc d'alba (de Marià Manent) o Tots em tiren pedraetes (d'Estellés); i cançons populars valencianes com L'hereu Riera o la Cançó de la llum, que els va ocasionar més d'un maldecap amb les autoritats.
El segon disc, Deixeu que rode la roda, va aparèixer a finals de 1976: dedicat a Ramon el Pansot -seguidor incondicional del conjunt, mort aquell any-, el repertori incloïa la que potser és la seua peça original més emblemàtica, la del Tio Canya, a més d'altres cançons destacables com Darrer diumenge d'octubre (un homenatge a l'Aplec del Puig), Del Saler (en protesta per l'imminent urbanització d'aquella platja de l'Albufera) o la Cançó de bressol tradicional valenciana. Ací s'estrenaven el cantautor d'Alberic Enric Ortega com a membre de ple dret, encarregat especialment d'animar la gent durant els concerts; la seua dona Empar Torres, que hi col·laborava com a cantant; i, a partir de l'any 1977 Oswaldo Blanco, que feia les funcions de representant i mànager del grup
Dos anys després van presentar el seu tercer disc: Posa vi, posa vi, posa vi..., un recull monogràfic de cançons populars de taverna. Poc després de l'edició del Posa vi..., els Al Tall van traure el seu únic senzill, A Miquel assassinaren, una petenera gravada expressament en record del comunista alacantí Miquel Grau, amb lletra d'Ortega, qui moriria poc de temps després, el 14 de maig del 1978
El mateix any 78, el grup encetava una sèrie de concerts que els portaria a actuar al poble alemany de Tubinga (en un festival d'homenatge a Víctor Jara) i a les Sis Hores de Cançó a Canet (en desgreuge a Albert Boadella); i, ja en 1979, a París (per la Primera Setmana del País Valencià), a les Sis Hores de Cançó de Perpinyà, i a Vilanova d'Olt (Occitània). Aquell any 79 veia la llum Quan el mal ve d’Almansa..., el disc més conegut de la banda, i potser el seu projecte més ambiciós: donar a a conéixer, per mig de la música, un dels episodis més desconeguts de la història valenciana, la desfeta d'Almansa. Encara que, al remat, la part conceptual del disc només arribà a omplir una cara, la cantata aportava peces emblemàtiques, com Processó, Lladres i Cant de Maulets; la cara B contenia cançons com Nuclears? No, gràcies, la ja coneguda A Miquel assassinaren i una altra composició d'Enric Ortega, pòstuma: Bolero.
En setembre de 1980 participaven per primera volta en els Rescontres de la Mar a la ciutat provençal d'Arles, un festival musical de vocació mediterrània organitzat per l'occità Jan-Mari Carlotti, que més avant s'encarregarien d'importar a València. En desembre del mateix any treien al mercat el seu segon disc monogràfic, Som de la pelitrúmpeli: una narració amb protagonistes infantils que fan un viatge musical per diverses comarques valencianes per mig de cançons populars emblemàtiques com La Bolangera o Les Tomasines: va ser, possiblement, el primer treball de la Cançó adreçat expresament a la xicalla.
L'any 81 participarien en l'acte de desgreuge a Joan Fuster organitzat per Acció Cultural del País Valencià a la Plaça de Bous de València: l'assagista suecà va ser homenatjat per destacats intel·lectuals internacionals i pels artistes valencians davant de vint mil persones. També assistiren al festival Som una nació, celebrat al Camp Nou amb cent mil espectadors, i tornarien a actuar als Rescontres d'Arles i a Marsella, la qual cosa els inspiraria per a traslladar el concepte al seu país: la Trobada de Música del Mediterrani. L'experiència els introduïria de ple en el fenomen musical de la Riproposta, i els posaria a l'altura d'altres grups cabdals en la música d'arrel com la Nova Compagnia di Canto Popolare de Nàpols, els Músics del Nil d'Egipte, els occitans Mont-Jòia (amb Carlotti al capdavant) o els saharians Muluk el-Hwa, amb els quals tornarien a col·laborar més endavant.
Abans, però, gravarien un disc amb la mallorquina Maria del Mar Bonet l'any 82: Cançons de la nostra Mediterrània podria considerar-se el tercer disc monotemàtic del grup, en oferir un repertori popular del conjunt del seu domini lingüístic entés com a fragment de la tradició comuna a tots els pobles mediterranis. E
s coneix que la idea inicial era encetar una sèrie de gravacions compartides amb altres artistes mediterranis, i que hauria tingut continuïtat amb un segon disc de peces internacionals (algerianes, calabreses o xipriotes), amb el Mediterrani com a vincle comú. La llista de cançons d'este disc inclou temes de Catalunya (El segador més petit), les Illes (Sa mort d'en Colomer) i València (el Bolero de l'Alcúdia). Aquell any tornarien a participar als Rescontres de Marsella i Grassa, a sengles festivals més d'arrel mediterrània a Roma i a París (Voix et Musiques du Bassin Mediterranéen) i a les ciutats de Barcelona, Madrid, Bilbao, Saragossa i la seua València natal, on van ser l'objectiu d'una campanya en la seua contra organitzada pel blaverisme local.
La gira continuaria el 1984 al Théâtre de la Ville a París, als escenaris d'Ais de Provença, Aosta, Còrsega, Marsella, Tolon i a l'Encuentro de la Música Popular de Las Palmas de Gran Canària; i la polèmica amb la Cançó de la llum tornaria, ara al poble alcoià de Biar. També, l'alcalde de Benetússer els va prohibir gravar un documental a este poble, que finalment es va gravar a Picanya, però no s'estrenaria fins l'any 90. Amb motiu de l'imminent desé aniversari del conjunt l'any 85, editaren un disc doble amb les cançons més significatives de la primera etapa. L'any de l'efemèrides publicarien el seu disc més exòtic, en col·laboració amb els Muluk el-Hwa: Xarq al-Andalus. El títol fa referència a la Xàrquia, o siga, la part oriental d'al-Andalus, que coincidia poc més o manco amb el territori valencià actual ja que anava des de Múrcia fins les terres de l'Ebre. Per a l'ocasió ambdós grups musicaven alguns poetes valencians de l'època prejaumina suggerits per l'escriptor gandià Josep Piera: esta nova experiència consistia en, tornant més arrere encara, reprendre la tradició musical andalusina interrompuda amb la creació del Regne de València. El disc, que també va ser editat en casset junt amb una guia didàctica, el presentaren a la Societat Coral el Micalet, al Gran Teatre d'Alzira i a la mostra Cançons de la Mediterrània de Palma.
L'any 86 el grup va seguir girant amb el Xarq al-Andalus, que a l'any següent va ser editat a Alemanya: el 10 d'octubre de 1987 actuaven, junt amb els Muluk, per al programa de televisió Nachtmusik im WDR a Berlín. En octubre del 88 arribaven a Mèxic per a participar en el XVI Festival Internacional Cervantino, on Àngel Cosmos (el seu «biògraf», aleshores resident al país) els va fer de guia alhora que els presentava al públic mexicà: el conjunt va actuar a la Ciutat de Mèxic i a Cuernavaca, entre molts altres llocs, amb un èxit sorprenent. En tornar a València editaren Xavier «el Coixo», el seu disc més desenfadat, amb versions de temes festers com la conegudíssima marxa mora de La Xafigà que li dóna nom, peces populars com els Porrots de Silla, i mediterrànies com el Ballu cantadu sard (però cantat en valencià) o una cançó original del seu amic Carlotti. L'únic original del disc, La Maregassa, és un homenatge per part de Vicent Torrent a tots els artistes mediterranis cabdals en la definició del seu marc musical.
El 26 de juny de 1991 participaven en un Concert per la Llibertat dels Insubmissos en el pavelló de la Font de Sant Lluís, organitzat pel Moviment d'Objecció de Consciència; l'any 92 actuaven a l'Exposició Universal de Sevilla i el canal Eurovision retransmetia el seu concert al Festival Cervantino; l'any 93 homenatjaven Estellés i Guillem Agulló, morts aquell any, en el II Tirant de Rock; al jove maulet assassinat li dedicarien el seu disc de l'any 94, Europ Eu!, editat després de sis anys de sequera discogràfica. Europ eu condensava tots els estils adquirits pel grup al llarg de quasi dos dècades d'història: com en Quan el mal ve d'Almansa..., la meitat de les cançons constituïen una unitat narrativa, encara que també hi apareixien peces explícites com la que dóna títol al disc
En 1995, amb motiu del seu vinté aniversari com a grup, els d'Al Tall van oferir un concert multitudinari al Teatre Principal de València acompanyats de molts dels seus ex membres i col·laboradors: Miquel Gil, Maria del Mar Bonet i Muluk el-Hwa, entre molts altres.
L'any 1999, a punt de canviar de segle, editarien el primer disc de la seua nova era, La nit, on la crítica explícita es convertia en el tema principal de les noves cançons com La negociació o la pista homònima. El canvi és fa evident en el disseny de la portada, que abandona la imagineria clàssica i aposta pel disseny gràfic més minimalista.
Des del seu retorn, la productivitat del conjunt ha tornat a reviscolar: l'any 2001 publicarien el seu primer disc en viu, 25 anys en directe, gravat a l'Auditori de Torrent amb els més de cent músics de la banda d'aquell poble, la Unió Musical. El muntatge, que per aquell temps era comú en grups de rock, els va servir per celebrar el seu vint-i-cinqué aniversari amb un gran nombre de concerts acompanyats per diferents bandes (la del Conservatori de Castelló, Gandia, la Primitiva de Llíria, Albalat de la Ribera, Borriana, Paterna i Picassent) fins l'any 2003, en què oferiren el tradicional concert pel 25 d'abril al Campus dels Tarongers de València. El Bloc Nacionalista Valencià els concedia el premi Libertats nacionals alhora que la Federació d'Associacions de Veïns de València i el Club A la nostra Marxa reconeixien el treball del conjunt amb sengles guardons més.
L'any 2004 editaven Vares velles, la continuació del Tocs i vares pel que fa al terreny de la improvisació i l'estudi dels fonaments de la música popular: el resultat té en Això és Espanya o les Polifonies dos de les peces més destacables. El mateix any rebien el premi Joan Coromines de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua, i l'any següent el Socarrat Major de l'associació cultural Els Socarrats de Vila-real. L'experiència va tindre el seu punt culminant en un concert celebrat el 13 de maig de 2006 din
s el II Aplec d'Algemesí de Cultura d'Arrel Tradicional amb el títol d'Envit a vares: per a l'ocasió van tocar junt amb antics amics i col·laboradors com Carlotti, Miquel Gil, Abdeljalil Kodssi (dels Muluk el-Hwa), Xavi Sarrià i Miquel Gironés (dels Obrint Pas) i noves fusions amb Ramon Cardo, Spyros Kaniaris o l'Escola de Tabalet i Dolçaina d'Algemesí. La gravació del concert es va editar a les acaballes del mateix any com a CD i DVD conjunts.
Aquest any, en què es compliran 300 anys de la desfeta d’Almansa, Al Tall ha anunciat una gira de concerts per commemorar la fita (que els durà fins i tot a la pròpia Almansa), gira que va començar a Xàtiva, durant la IV Nit d’Escola Valenciana celebrada al Gran Teatre de Xàtiva, on Al Tall va rescatar bona part del repertori de Quan el mal ve d’Almansa... davant d’un teatre ple de gom a gom amb més de 800 persones.
Ja sense Lledó, el mateix any va enregistrar i editar el seu primer vinil, homònim (Cançó popular, País Valencià a efectes de discografia), que conté temes originals com Per Mallorca (una de les cançons més representatives de la seua idiosincràsia) o D'avui és el cantar; poemes musicats com La mel (d'Eugeni Evtutxenko), A una oreneta que em desvetllà a trenc d'alba (de Marià Manent) o Tots em tiren pedraetes (d'Estellés); i cançons populars valencianes com L'hereu Riera o la Cançó de la llum, que els va ocasionar més d'un maldecap amb les autoritats.
El segon disc, Deixeu que rode la roda, va aparèixer a finals de 1976: dedicat a Ramon el Pansot -seguidor incondicional del conjunt, mort aquell any-, el repertori incloïa la que potser és la seua peça original més emblemàtica, la del Tio Canya, a més d'altres cançons destacables com Darrer diumenge d'octubre (un homenatge a l'Aplec del Puig), Del Saler (en protesta per l'imminent urbanització d'aquella platja de l'Albufera) o la Cançó de bressol tradicional valenciana. Ací s'estrenaven el cantautor d'Alberic Enric Ortega com a membre de ple dret, encarregat especialment d'animar la gent durant els concerts; la seua dona Empar Torres, que hi col·laborava com a cantant; i, a partir de l'any 1977 Oswaldo Blanco, que feia les funcions de representant i mànager del grup
Dos anys després van presentar el seu tercer disc: Posa vi, posa vi, posa vi..., un recull monogràfic de cançons populars de taverna. Poc després de l'edició del Posa vi..., els Al Tall van traure el seu únic senzill, A Miquel assassinaren, una petenera gravada expressament en record del comunista alacantí Miquel Grau, amb lletra d'Ortega, qui moriria poc de temps després, el 14 de maig del 1978
El mateix any 78, el grup encetava una sèrie de concerts que els portaria a actuar al poble alemany de Tubinga (en un festival d'homenatge a Víctor Jara) i a les Sis Hores de Cançó a Canet (en desgreuge a Albert Boadella); i, ja en 1979, a París (per la Primera Setmana del País Valencià), a les Sis Hores de Cançó de Perpinyà, i a Vilanova d'Olt (Occitània). Aquell any 79 veia la llum Quan el mal ve d’Almansa..., el disc més conegut de la banda, i potser el seu projecte més ambiciós: donar a a conéixer, per mig de la música, un dels episodis més desconeguts de la història valenciana, la desfeta d'Almansa. Encara que, al remat, la part conceptual del disc només arribà a omplir una cara, la cantata aportava peces emblemàtiques, com Processó, Lladres i Cant de Maulets; la cara B contenia cançons com Nuclears? No, gràcies, la ja coneguda A Miquel assassinaren i una altra composició d'Enric Ortega, pòstuma: Bolero.
En setembre de 1980 participaven per primera volta en els Rescontres de la Mar a la ciutat provençal d'Arles, un festival musical de vocació mediterrània organitzat per l'occità Jan-Mari Carlotti, que més avant s'encarregarien d'importar a València. En desembre del mateix any treien al mercat el seu segon disc monogràfic, Som de la pelitrúmpeli: una narració amb protagonistes infantils que fan un viatge musical per diverses comarques valencianes per mig de cançons populars emblemàtiques com La Bolangera o Les Tomasines: va ser, possiblement, el primer treball de la Cançó adreçat expresament a la xicalla.
L'any 81 participarien en l'acte de desgreuge a Joan Fuster organitzat per Acció Cultural del País Valencià a la Plaça de Bous de València: l'assagista suecà va ser homenatjat per destacats intel·lectuals internacionals i pels artistes valencians davant de vint mil persones. També assistiren al festival Som una nació, celebrat al Camp Nou amb cent mil espectadors, i tornarien a actuar als Rescontres d'Arles i a Marsella, la qual cosa els inspiraria per a traslladar el concepte al seu país: la Trobada de Música del Mediterrani. L'experiència els introduïria de ple en el fenomen musical de la Riproposta, i els posaria a l'altura d'altres grups cabdals en la música d'arrel com la Nova Compagnia di Canto Popolare de Nàpols, els Músics del Nil d'Egipte, els occitans Mont-Jòia (amb Carlotti al capdavant) o els saharians Muluk el-Hwa, amb els quals tornarien a col·laborar més endavant.
Abans, però, gravarien un disc amb la mallorquina Maria del Mar Bonet l'any 82: Cançons de la nostra Mediterrània podria considerar-se el tercer disc monotemàtic del grup, en oferir un repertori popular del conjunt del seu domini lingüístic entés com a fragment de la tradició comuna a tots els pobles mediterranis. E
s coneix que la idea inicial era encetar una sèrie de gravacions compartides amb altres artistes mediterranis, i que hauria tingut continuïtat amb un segon disc de peces internacionals (algerianes, calabreses o xipriotes), amb el Mediterrani com a vincle comú. La llista de cançons d'este disc inclou temes de Catalunya (El segador més petit), les Illes (Sa mort d'en Colomer) i València (el Bolero de l'Alcúdia). Aquell any tornarien a participar als Rescontres de Marsella i Grassa, a sengles festivals més d'arrel mediterrània a Roma i a París (Voix et Musiques du Bassin Mediterranéen) i a les ciutats de Barcelona, Madrid, Bilbao, Saragossa i la seua València natal, on van ser l'objectiu d'una campanya en la seua contra organitzada pel blaverisme local.La gira continuaria el 1984 al Théâtre de la Ville a París, als escenaris d'Ais de Provença, Aosta, Còrsega, Marsella, Tolon i a l'Encuentro de la Música Popular de Las Palmas de Gran Canària; i la polèmica amb la Cançó de la llum tornaria, ara al poble alcoià de Biar. També, l'alcalde de Benetússer els va prohibir gravar un documental a este poble, que finalment es va gravar a Picanya, però no s'estrenaria fins l'any 90. Amb motiu de l'imminent desé aniversari del conjunt l'any 85, editaren un disc doble amb les cançons més significatives de la primera etapa. L'any de l'efemèrides publicarien el seu disc més exòtic, en col·laboració amb els Muluk el-Hwa: Xarq al-Andalus. El títol fa referència a la Xàrquia, o siga, la part oriental d'al-Andalus, que coincidia poc més o manco amb el territori valencià actual ja que anava des de Múrcia fins les terres de l'Ebre. Per a l'ocasió ambdós grups musicaven alguns poetes valencians de l'època prejaumina suggerits per l'escriptor gandià Josep Piera: esta nova experiència consistia en, tornant més arrere encara, reprendre la tradició musical andalusina interrompuda amb la creació del Regne de València. El disc, que també va ser editat en casset junt amb una guia didàctica, el presentaren a la Societat Coral el Micalet, al Gran Teatre d'Alzira i a la mostra Cançons de la Mediterrània de Palma.
L'any 86 el grup va seguir girant amb el Xarq al-Andalus, que a l'any següent va ser editat a Alemanya: el 10 d'octubre de 1987 actuaven, junt amb els Muluk, per al programa de televisió Nachtmusik im WDR a Berlín. En octubre del 88 arribaven a Mèxic per a participar en el XVI Festival Internacional Cervantino, on Àngel Cosmos (el seu «biògraf», aleshores resident al país) els va fer de guia alhora que els presentava al públic mexicà: el conjunt va actuar a la Ciutat de Mèxic i a Cuernavaca, entre molts altres llocs, amb un èxit sorprenent. En tornar a València editaren Xavier «el Coixo», el seu disc més desenfadat, amb versions de temes festers com la conegudíssima marxa mora de La Xafigà que li dóna nom, peces populars com els Porrots de Silla, i mediterrànies com el Ballu cantadu sard (però cantat en valencià) o una cançó original del seu amic Carlotti. L'únic original del disc, La Maregassa, és un homenatge per part de Vicent Torrent a tots els artistes mediterranis cabdals en la definició del seu marc musical.
El 26 de juny de 1991 participaven en un Concert per la Llibertat dels Insubmissos en el pavelló de la Font de Sant Lluís, organitzat pel Moviment d'Objecció de Consciència; l'any 92 actuaven a l'Exposició Universal de Sevilla i el canal Eurovision retransmetia el seu concert al Festival Cervantino; l'any 93 homenatjaven Estellés i Guillem Agulló, morts aquell any, en el II Tirant de Rock; al jove maulet assassinat li dedicarien el seu disc de l'any 94, Europ Eu!, editat després de sis anys de sequera discogràfica. Europ eu condensava tots els estils adquirits pel grup al llarg de quasi dos dècades d'història: com en Quan el mal ve d'Almansa..., la meitat de les cançons constituïen una unitat narrativa, encara que també hi apareixien peces explícites com la que dóna títol al disc
En 1995, amb motiu del seu vinté aniversari com a grup, els d'Al Tall van oferir un concert multitudinari al Teatre Principal de València acompanyats de molts dels seus ex membres i col·laboradors: Miquel Gil, Maria del Mar Bonet i Muluk el-Hwa, entre molts altres.
L'any 1999, a punt de canviar de segle, editarien el primer disc de la seua nova era, La nit, on la crítica explícita es convertia en el tema principal de les noves cançons com La negociació o la pista homònima. El canvi és fa evident en el disseny de la portada, que abandona la imagineria clàssica i aposta pel disseny gràfic més minimalista.
Des del seu retorn, la productivitat del conjunt ha tornat a reviscolar: l'any 2001 publicarien el seu primer disc en viu, 25 anys en directe, gravat a l'Auditori de Torrent amb els més de cent músics de la banda d'aquell poble, la Unió Musical. El muntatge, que per aquell temps era comú en grups de rock, els va servir per celebrar el seu vint-i-cinqué aniversari amb un gran nombre de concerts acompanyats per diferents bandes (la del Conservatori de Castelló, Gandia, la Primitiva de Llíria, Albalat de la Ribera, Borriana, Paterna i Picassent) fins l'any 2003, en què oferiren el tradicional concert pel 25 d'abril al Campus dels Tarongers de València. El Bloc Nacionalista Valencià els concedia el premi Libertats nacionals alhora que la Federació d'Associacions de Veïns de València i el Club A la nostra Marxa reconeixien el treball del conjunt amb sengles guardons més.
L'any 2004 editaven Vares velles, la continuació del Tocs i vares pel que fa al terreny de la improvisació i l'estudi dels fonaments de la música popular: el resultat té en Això és Espanya o les Polifonies dos de les peces més destacables. El mateix any rebien el premi Joan Coromines de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua, i l'any següent el Socarrat Major de l'associació cultural Els Socarrats de Vila-real. L'experiència va tindre el seu punt culminant en un concert celebrat el 13 de maig de 2006 din
s el II Aplec d'Algemesí de Cultura d'Arrel Tradicional amb el títol d'Envit a vares: per a l'ocasió van tocar junt amb antics amics i col·laboradors com Carlotti, Miquel Gil, Abdeljalil Kodssi (dels Muluk el-Hwa), Xavi Sarrià i Miquel Gironés (dels Obrint Pas) i noves fusions amb Ramon Cardo, Spyros Kaniaris o l'Escola de Tabalet i Dolçaina d'Algemesí. La gravació del concert es va editar a les acaballes del mateix any com a CD i DVD conjunts.Aquest any, en què es compliran 300 anys de la desfeta d’Almansa, Al Tall ha anunciat una gira de concerts per commemorar la fita (que els durà fins i tot a la pròpia Almansa), gira que va començar a Xàtiva, durant la IV Nit d’Escola Valenciana celebrada al Gran Teatre de Xàtiva, on Al Tall va rescatar bona part del repertori de Quan el mal ve d’Almansa... davant d’un teatre ple de gom a gom amb més de 800 persones.
No hay comentarios:
Publicar un comentario