Com que fa un mes escàs del seu traspàs (i com que no considere que haja estat prou recordat als mitjans de comunicació valencians, sobre tot a alguns d’ells) vaig estimar oportú triar a aquest magnífic etnobotànic valencià per a la meua propera entrada a mode de recordatori i d’agraïment.
Joan Pellicer i Bataller va nàixer a primeries de l'estiu de 1947 a l'antic llogaret mariner de Sotaia de La Safor, en el terme de Bellreguard. Va ser doctor en medicina i cirurgia per la Universitat de València, i va treballar molt en l'estudi de l'etnobotànica valenciana i, concretament de les comarques centrals valencianes. Era més aviat ‘naturalista i metge’, i aquesta barreja de coneixements científics i d’amor al territori li van permetre tindre una percepció excepcional, inusual a casa nostra. Al sí del seu treball any rere any va anar forjant tota una filosofia de vida, basada en el respecte a la natura i al seu coneixement, i sobretot als que més han viscut a la mateixa natura, a la gent major del món rural.
Molt estimat i molt seguit, ha destacat com a investigador i recuperador del llegat fitoterapèutic i etnobotànic del País Valencià, recorrent la seua geografia i pobles. Va fugir aviat de les pròsperes terres costaneres per pujar a les aspres muntanyes de la seua volguda terra de Diània (nom amb el qual va designar les seues estimades comarques centrals), l’ampla cordillera on fiten València i Alacant, des de la Mariola fins el Montdúver, el Montgó o el Penyal d’Ifac. Ho va fer amb llibretes grans i petites i la seua llapissera menuda, bicicleta al llom i, quan arreplegà una mica de diners, també amb una gravadora per enregistrar centenars, milers de converses amb al gent major, la qual coneixia els noms i usos de cada planta. Recollia els seus records, la seua saviesa popular, i enmagatzenava un amor cada vegada més gran cap a cada raconet del camp, la marjal i la muntanya.
També impartia cursos i conferències de plantes medicinals i sendes de muntanya, era professor a la Universitat d'Alacant i, anteriorment, a la Popular de Gandia. Col·laborava en diverses publicacions i feia sengles programes de televisió de medi ambient en Punt 2 (Medi Ambient) i Gandia Televisió.
Joan ha estat un exemple d’amor a la seua llengua, al impressionant llegat cultural què, arran del nom de les plantes i els seus usos associats, ens duu sovint a expressions que quasibé no han variat des dels dialectes dels primers pobladors catalanoparlants de les nostres terres. Per a Joan tot nom de planta era bo, no mai estava mal dit –com ha de ser-ne, seguint les regles més bàsiques de l’etnobotànica-, i calia reivindicar eixos noms per sobre dels esnobismes unificadors, el totalitarisme del llenguatge ja siga d’un signe o d’un altre. Joan s’encenia en sentir dir ‘romaní’, quan a quasi tot el territori valencià es diu ‘romer’ –com de fet es diu també a part de Catalunya-, però també ho feia si algú deia davant el ‘palmito’ en lloc de ‘margalló’. Darrere de les seues reaccions no hi havia cap terme senzill aprés als llibres, sinò centenars i centenars d’hores anotant eixos noms de boca de cada llaurador, cada caçador, cada herborista,...
Guanyà el 1er Premi Bernat Capó de Difusió de la Cultura Popular amb el Costumari botànic, publicat en tres volums dins la col·lecció La Farga d'Edicions del Bullent (de cada un dels quals ja se n'han fet tres edicions). També va ser Premi d'Honor de la Cultura popular 2002 de l'Ajuntament de Pedreguer, se li va fer un sopar i concert d'homenatge a l'Alcúdia l'any 2005 i va rebre el Premi Valldigna d'Investigació 2006.
La seua bibliografia la formen les següents obres:
- Herbari breu de la Safor (1991)
- Bellreguard, verd esguard (1994)
- De la Mariola a la mar: viatge pel riu Serpis (1997)
- Flora pintoresca del País Valencià (1999)
- Costumari botànic (2000)
- Costumari botànic 2 (2000)
- Meravelles de Diània: camins, paratges i paisatges de les comarques centrals valencianes (2002)
- Costumari botànic 3 (2004)
- Herbes medicinals al País Valencià (?)
- Lluors de Gaia: paisatge, flora i fauna de la Safor (?)
- Castells de la Safor (?)
- Ullals de vida: les zones humides al País Valencià (?)
Joan Pellicer apareixia ressenyat en l'Oriflama número 73 (març del 70) com a integrant d'una Nova Cançó valenciana junt amb Araceli Banyuls (entre d'altres), amb la qual havia rodat per tota l'Horta de Gandia d'aplec en aplec: llavors ja constava com a que s'havia retirat de l'escena per proseguir els estudis universitaris. De la seua breu etapa de cantant mai s'ha publicat cap de gravació ni composició pròpia, encara que es coneixen algunes de les versions o poemes musicats que formaven part del seu repertori, a banda d'algunes de Raimon no concretades, com ara: Ara que tinc vint anys de Serrat, Cançó de l'enyorança de Tomàs Garcès, Dolç àngel de la mort de Màrius Torres, El moribund (Le moribond) de Jacques Brel, i La finestra d'Almela i Vives.
Va morir a causa d'una hemorràgia interna el 5 de febrer d’aquest any, als seixanta anys, a sa casa en la platja de Bellreguard, sent incinerat després d'un multitudinari funeral amb missa al seu poble, dos dies més tard. La nostra terra rep un dels seus millors guardians, l’home que ha arreplegat els últims retalls de la nostra cultura rural supervivent, que ha reco
rregut les nostres comarques centrals per recollir els retalls agonitzants de la nostra herència ancestral i els ha donat forma, sentit i sentiment, i que no va dubtar a definir-se al seu llibre Meravelles de Diània com un homo sylvester. Per tot això i més, gràcies.
Joan Pellicer i Bataller va nàixer a primeries de l'estiu de 1947 a l'antic llogaret mariner de Sotaia de La Safor, en el terme de Bellreguard. Va ser doctor en medicina i cirurgia per la Universitat de València, i va treballar molt en l'estudi de l'etnobotànica valenciana i, concretament de les comarques centrals valencianes. Era més aviat ‘naturalista i metge’, i aquesta barreja de coneixements científics i d’amor al territori li van permetre tindre una percepció excepcional, inusual a casa nostra. Al sí del seu treball any rere any va anar forjant tota una filosofia de vida, basada en el respecte a la natura i al seu coneixement, i sobretot als que més han viscut a la mateixa natura, a la gent major del món rural.
Molt estimat i molt seguit, ha destacat com a investigador i recuperador del llegat fitoterapèutic i etnobotànic del País Valencià, recorrent la seua geografia i pobles. Va fugir aviat de les pròsperes terres costaneres per pujar a les aspres muntanyes de la seua volguda terra de Diània (nom amb el qual va designar les seues estimades comarques centrals), l’ampla cordillera on fiten València i Alacant, des de la Mariola fins el Montdúver, el Montgó o el Penyal d’Ifac. Ho va fer amb llibretes grans i petites i la seua llapissera menuda, bicicleta al llom i, quan arreplegà una mica de diners, també amb una gravadora per enregistrar centenars, milers de converses amb al gent major, la qual coneixia els noms i usos de cada planta. Recollia els seus records, la seua saviesa popular, i enmagatzenava un amor cada vegada més gran cap a cada raconet del camp, la marjal i la muntanya.
També impartia cursos i conferències de plantes medicinals i sendes de muntanya, era professor a la Universitat d'Alacant i, anteriorment, a la Popular de Gandia. Col·laborava en diverses publicacions i feia sengles programes de televisió de medi ambient en Punt 2 (Medi Ambient) i Gandia Televisió.
Joan ha estat un exemple d’amor a la seua llengua, al impressionant llegat cultural què, arran del nom de les plantes i els seus usos associats, ens duu sovint a expressions que quasibé no han variat des dels dialectes dels primers pobladors catalanoparlants de les nostres terres. Per a Joan tot nom de planta era bo, no mai estava mal dit –com ha de ser-ne, seguint les regles més bàsiques de l’etnobotànica-, i calia reivindicar eixos noms per sobre dels esnobismes unificadors, el totalitarisme del llenguatge ja siga d’un signe o d’un altre. Joan s’encenia en sentir dir ‘romaní’, quan a quasi tot el territori valencià es diu ‘romer’ –com de fet es diu també a part de Catalunya-, però també ho feia si algú deia davant el ‘palmito’ en lloc de ‘margalló’. Darrere de les seues reaccions no hi havia cap terme senzill aprés als llibres, sinò centenars i centenars d’hores anotant eixos noms de boca de cada llaurador, cada caçador, cada herborista,...
Guanyà el 1er Premi Bernat Capó de Difusió de la Cultura Popular amb el Costumari botànic, publicat en tres volums dins la col·lecció La Farga d'Edicions del Bullent (de cada un dels quals ja se n'han fet tres edicions). També va ser Premi d'Honor de la Cultura popular 2002 de l'Ajuntament de Pedreguer, se li va fer un sopar i concert d'homenatge a l'Alcúdia l'any 2005 i va rebre el Premi Valldigna d'Investigació 2006.
La seua bibliografia la formen les següents obres:
- Herbari breu de la Safor (1991)
- Bellreguard, verd esguard (1994)
- De la Mariola a la mar: viatge pel riu Serpis (1997)
- Flora pintoresca del País Valencià (1999)
- Costumari botànic (2000)
- Costumari botànic 2 (2000)
- Meravelles de Diània: camins, paratges i paisatges de les comarques centrals valencianes (2002)
- Costumari botànic 3 (2004)
- Herbes medicinals al País Valencià (?)
- Lluors de Gaia: paisatge, flora i fauna de la Safor (?)
- Castells de la Safor (?)
- Ullals de vida: les zones humides al País Valencià (?)
Joan Pellicer apareixia ressenyat en l'Oriflama número 73 (març del 70) com a integrant d'una Nova Cançó valenciana junt amb Araceli Banyuls (entre d'altres), amb la qual havia rodat per tota l'Horta de Gandia d'aplec en aplec: llavors ja constava com a que s'havia retirat de l'escena per proseguir els estudis universitaris. De la seua breu etapa de cantant mai s'ha publicat cap de gravació ni composició pròpia, encara que es coneixen algunes de les versions o poemes musicats que formaven part del seu repertori, a banda d'algunes de Raimon no concretades, com ara: Ara que tinc vint anys de Serrat, Cançó de l'enyorança de Tomàs Garcès, Dolç àngel de la mort de Màrius Torres, El moribund (Le moribond) de Jacques Brel, i La finestra d'Almela i Vives.
Va morir a causa d'una hemorràgia interna el 5 de febrer d’aquest any, als seixanta anys, a sa casa en la platja de Bellreguard, sent incinerat després d'un multitudinari funeral amb missa al seu poble, dos dies més tard. La nostra terra rep un dels seus millors guardians, l’home que ha arreplegat els últims retalls de la nostra cultura rural supervivent, que ha reco
rregut les nostres comarques centrals per recollir els retalls agonitzants de la nostra herència ancestral i els ha donat forma, sentit i sentiment, i que no va dubtar a definir-se al seu llibre Meravelles de Diània com un homo sylvester. Per tot això i més, gràcies. 
No hay comentarios:
Publicar un comentario