Si preguntàrem qui va ser el primer president valencià de la democràcia, molts dirien que Joan Lerma. En efecte, aquest va ser el primer president elegit en unes eleccions democràtiques després de la Dictadura. Abans, però, ja hi va haver algú al front d’aquest país, quan la democràcia encara no era una realitat consolidada com ho és hui.
Josep Lluís Albinyana i Olmos va nàixer a València el 1943. És jurista i va ser polític durant la Transició. Va ingressar en el PSPV el 1975, sent anomenat membre de la Comissió Executiva Federal resultant del seu XXVI Congrés. Va ser el cap de llista del PSPV per València al Congrés dels Diputats el 1977. En 1978 fou triat president del Consell Preautonòmic del País Valencià, institució creada el 17 de març de 1978 per un reial decret-llei signat pel Rei d’Espanya i el president del govern espanyol, pel qual s’aprovava el règim preautonòmic del País Valencià, la nostra Generalitat provisional. Negociat pel parlamentaris valencians, constituïts en assemblea, amb el gabinet de Suárez, instituïa, per primera volta, des de la desfeta d’Almansa, un consell de valencians i per a valencians, un embrió, si es vol. Però, era un primer govern valencià d’unitat i concentració que, a més, superava la imposada divisió provincial i, com a germen d’autogovern, havia de conduir el País Valencià cap a l’autonomia plena.
Des de la presidència del Consell Preautonòmic va impulsar una política de compromís polític entre els diferents partits amb representació parlamentària i de defensa del valencianisme i de les senyes d’identitat històriques del País Valencià. En aquest sentit el president Albinyana va adoptar, com a programa d’actuació, els acords entre la Junta Democràtica del País Valencià i el Consell Democràtic del País Valencià de juny de 1976, a l’hora de constituir la Taula de Forces Polítiques i Sindicals per al trencament democràtic. Aquells pactes preveien per al nostre país un procés propi constituent, amb la creació immediata de la Generalitat provisional, la cooficialitat de les dues llengües i la clarificació al respecte de l’idioma dels valencians i el seu nom, la reorganització democràtica de l’activitat política, econòmica i administrativa, una Assemblea constituent que seria l’encarregada de confeccionar l’Estatut d’Autonomia, “que haurà de sotmetre’s a votació de tots els valencians en un plebiscit lliure i objectiu”, la ruptura sindical, restablir lligams amb Catalunya i les Illes... En definitiva, es tractava d’una ruptura democràtica per mitjans no violents i de que fóra el poble valencià qui fera possible el trencament democràtic al País Valencià.
El president Josep Lluís Albinyana, i el seu reduït equip de assessors i col·laboradors, malgrat tot i tots, van aconseguir anar reconquerint la sobirania del poble valencià al temps que es recuperava l’antiga virtut política valenciana del pactisme. Era Albinyana qui sabia que no hi havia temps a perdre per tal de situar les aspiracions valencianes en el marc de la construcció de l’estat democràtic. No hi havia gens de temps a perdre perquè s’endevinaven en l’horitzó fortes i, potser, insuperables tempestes (fins i tot, es podia olorar un cert clima de colpisme).
La presidència (acusada ja, ben aviat, per Alfonso Guerra de “montar un partido dentro del partido”), va impulsar la via de l’article 151 de la Constitució recent aprovada –el emprat per a les anomenades comunitats històriques- per a la constitució de l’autonomia del País Valencià. Albinyana va aconseguir (recorrent ajuntament per ajuntament, moltes vegades sense el suport del seu propi partit) que la major part dels pobles valencians recolzaren aquest camí cap a l’autonomia.
En efecte, de manera heroica, el president i el seu equip –pagant-se moltes voltes la gasolina del cotxe oficial de la seu butxaca- van recórrer el país poble a poble, predicant la bona nova de l’autogovern. Les eleccions municipals eren la gran esperança. Arribava la democràcia més pròxima i directa a mans dels ciutadans. Eren els municipis els qui podien tancar, de fet, el procés autonòmic. I, en efecte, secundant al Consell del País Valencià, els ajuntaments de Picanya i Bellreguard iniciaren el camí, previst a la Constitució, amb la seua petició d’autonomia el 25 d’abril de 1979. I, començaren a comptar els sis mesos que marcava el text constitucional. Secretament impulsat i coordinat des de la Presidència de la Generalitat provisional, a penes seguida o secundada per algun conseller i algun director general, s’ aconseguí que el 99 per cent dels municipis, amb les diputacions, que representaven el 99’9 per cent dels ciutadans, demanaren l’autonomia, quan la via del 151 només exigia el 75 per cent (els municipis ucedistes de Castelló, per indicació de Enrique Monsonís, no especificaven la via, sinó que acordaven “la màxima autonomia en el menor temps possible”). I, autentificats pel degà dels notaris de València i dos col·legues més, els presentaren el 25 d’octubre de 1979 al Congrés del Diputats.
Aquell 25 d’octubre de 1979, a la Presidència, ja es treballava, d’amagat, en l’organització de l’imminent i constitucional referèndum per al 28 de febrer de 1980 (d’aquells treballs es va poder beneficiar la Junta d’Andalucia). Però, justament aquella tardor Fernando Abril Martorell, president de l’ UCD del Reino de Valencia, va pactar amb Alfonso Guerra, sots-secretari general del PSOE, frustrar, bloquejar el procés autonòmic valencià. Al nostre País no pertocava el que a Andalusia sí, el que a Andalusia es defensava entusiàsticament, malgrat la nostra identitat nacional pròpia i la historicitat del nostre país..
Fins i tot s’acabà conculcant la mateixa Constitució; de fet, la ansiejada llei del referèndum –aprovada més tard amb l’únic vot en contra del diputat Albinyana- exigia, de forma il·legalment retroactiva, que els ajuntaments hagueren especificat clarament la via del 151, rebutjant contra dret les fórmules del l’estil de “la màxima autonomia en el menor temps possible”, com la que, amb mala fe, havia impulsat a la província de Castelló el conseller Monsonís.
Els dirigents socialistes s’anaren plegant a les tesis centralistes imposades per l’UCD, des de Madrid. Al País Valencià, ni uns ni altres, no deixaren florir les “151 razones para levantar Andalucia” amb “el 151 como símbolo del compromiso del PSOE andaluz con su pueblo, al que defendió frente a los atropellos de unos y los entreguismos de otros”.
L’abril de 1979 va renunciar a la presidència del Consell Preautonòmic davant la manca de recolzament de la direcció del ja PSPV-PSOE, el secretari general del qual era Joan Pastor. Va tornar a ocupar aquest càrrec breument, però en desembre de 1979 -quan els socialistes, dirigits aquesta vegada ja per Joan Lerma, es varen retirar del Consell en protesta per la paralització del procés autonòmic- el va abandonar definitivament. El succeiria en el càrrec Enrique Monsonís.
Albinyana va dimitir el 22 de desembre d’aquell any, i també lliuraria el carnet del PSPV i l’acta de diputat del PSOE, el número u per València. S’havia acabat un procés autonòmic, que, reconeixia una certa sobirania del poble valencià, en el marc de la Constitució Espanyola. El País Valencià el 22 de desembre de 1979 entrà en un període tèrbol, vergonyós; el Consell quedà inoperant; un conseller s’autonomenà precari president en funcions, en contra del que disposava el Reial Decret de creació del Consell del País Valencià i del Reglament de Règim Interior, que obligaven a convocar l’assemblea de parlamentaris; fins i tot va ser l’única autonomia presidida pel Capità General durant 12 hores de cop d’estat.
Poc temps després es va donar de baixa en el PSOE. Llavors es va decantar pel nacionalisme, deixant la política el 1983. Va ser nomenat jutge pel quart torn, exercint a Castelló.
De nou ens trobem davant un dels grans oblidats de la nostra història més recent, un d’aquells polítics “naturals” del País Valencià, que com altres grans polítics valencians (com ara Francesc de Paula Burguera, Muñoz Peirats, Vicent ventura o fins i tot el mateix Broseta), van ser engolits per la Transició i expulsats per sempre de l’entramat polític i institucional valencià que havia d’arribar. De nou una oportunitat perduda.
Josep Lluís Albinyana i Olmos va nàixer a València el 1943. És jurista i va ser polític durant la Transició. Va ingressar en el PSPV el 1975, sent anomenat membre de la Comissió Executiva Federal resultant del seu XXVI Congrés. Va ser el cap de llista del PSPV per València al Congrés dels Diputats el 1977. En 1978 fou triat president del Consell Preautonòmic del País Valencià, institució creada el 17 de març de 1978 per un reial decret-llei signat pel Rei d’Espanya i el president del govern espanyol, pel qual s’aprovava el règim preautonòmic del País Valencià, la nostra Generalitat provisional. Negociat pel parlamentaris valencians, constituïts en assemblea, amb el gabinet de Suárez, instituïa, per primera volta, des de la desfeta d’Almansa, un consell de valencians i per a valencians, un embrió, si es vol. Però, era un primer govern valencià d’unitat i concentració que, a més, superava la imposada divisió provincial i, com a germen d’autogovern, havia de conduir el País Valencià cap a l’autonomia plena.
Des de la presidència del Consell Preautonòmic va impulsar una política de compromís polític entre els diferents partits amb representació parlamentària i de defensa del valencianisme i de les senyes d’identitat històriques del País Valencià. En aquest sentit el president Albinyana va adoptar, com a programa d’actuació, els acords entre la Junta Democràtica del País Valencià i el Consell Democràtic del País Valencià de juny de 1976, a l’hora de constituir la Taula de Forces Polítiques i Sindicals per al trencament democràtic. Aquells pactes preveien per al nostre país un procés propi constituent, amb la creació immediata de la Generalitat provisional, la cooficialitat de les dues llengües i la clarificació al respecte de l’idioma dels valencians i el seu nom, la reorganització democràtica de l’activitat política, econòmica i administrativa, una Assemblea constituent que seria l’encarregada de confeccionar l’Estatut d’Autonomia, “que haurà de sotmetre’s a votació de tots els valencians en un plebiscit lliure i objectiu”, la ruptura sindical, restablir lligams amb Catalunya i les Illes... En definitiva, es tractava d’una ruptura democràtica per mitjans no violents i de que fóra el poble valencià qui fera possible el trencament democràtic al País Valencià.
El president Josep Lluís Albinyana, i el seu reduït equip de assessors i col·laboradors, malgrat tot i tots, van aconseguir anar reconquerint la sobirania del poble valencià al temps que es recuperava l’antiga virtut política valenciana del pactisme. Era Albinyana qui sabia que no hi havia temps a perdre per tal de situar les aspiracions valencianes en el marc de la construcció de l’estat democràtic. No hi havia gens de temps a perdre perquè s’endevinaven en l’horitzó fortes i, potser, insuperables tempestes (fins i tot, es podia olorar un cert clima de colpisme).
La presidència (acusada ja, ben aviat, per Alfonso Guerra de “montar un partido dentro del partido”), va impulsar la via de l’article 151 de la Constitució recent aprovada –el emprat per a les anomenades comunitats històriques- per a la constitució de l’autonomia del País Valencià. Albinyana va aconseguir (recorrent ajuntament per ajuntament, moltes vegades sense el suport del seu propi partit) que la major part dels pobles valencians recolzaren aquest camí cap a l’autonomia.
En efecte, de manera heroica, el president i el seu equip –pagant-se moltes voltes la gasolina del cotxe oficial de la seu butxaca- van recórrer el país poble a poble, predicant la bona nova de l’autogovern. Les eleccions municipals eren la gran esperança. Arribava la democràcia més pròxima i directa a mans dels ciutadans. Eren els municipis els qui podien tancar, de fet, el procés autonòmic. I, en efecte, secundant al Consell del País Valencià, els ajuntaments de Picanya i Bellreguard iniciaren el camí, previst a la Constitució, amb la seua petició d’autonomia el 25 d’abril de 1979. I, començaren a comptar els sis mesos que marcava el text constitucional. Secretament impulsat i coordinat des de la Presidència de la Generalitat provisional, a penes seguida o secundada per algun conseller i algun director general, s’ aconseguí que el 99 per cent dels municipis, amb les diputacions, que representaven el 99’9 per cent dels ciutadans, demanaren l’autonomia, quan la via del 151 només exigia el 75 per cent (els municipis ucedistes de Castelló, per indicació de Enrique Monsonís, no especificaven la via, sinó que acordaven “la màxima autonomia en el menor temps possible”). I, autentificats pel degà dels notaris de València i dos col·legues més, els presentaren el 25 d’octubre de 1979 al Congrés del Diputats.
Aquell 25 d’octubre de 1979, a la Presidència, ja es treballava, d’amagat, en l’organització de l’imminent i constitucional referèndum per al 28 de febrer de 1980 (d’aquells treballs es va poder beneficiar la Junta d’Andalucia). Però, justament aquella tardor Fernando Abril Martorell, president de l’ UCD del Reino de Valencia, va pactar amb Alfonso Guerra, sots-secretari general del PSOE, frustrar, bloquejar el procés autonòmic valencià. Al nostre País no pertocava el que a Andalusia sí, el que a Andalusia es defensava entusiàsticament, malgrat la nostra identitat nacional pròpia i la historicitat del nostre país..
Fins i tot s’acabà conculcant la mateixa Constitució; de fet, la ansiejada llei del referèndum –aprovada més tard amb l’únic vot en contra del diputat Albinyana- exigia, de forma il·legalment retroactiva, que els ajuntaments hagueren especificat clarament la via del 151, rebutjant contra dret les fórmules del l’estil de “la màxima autonomia en el menor temps possible”, com la que, amb mala fe, havia impulsat a la província de Castelló el conseller Monsonís.
Els dirigents socialistes s’anaren plegant a les tesis centralistes imposades per l’UCD, des de Madrid. Al País Valencià, ni uns ni altres, no deixaren florir les “151 razones para levantar Andalucia” amb “el 151 como símbolo del compromiso del PSOE andaluz con su pueblo, al que defendió frente a los atropellos de unos y los entreguismos de otros”.
L’abril de 1979 va renunciar a la presidència del Consell Preautonòmic davant la manca de recolzament de la direcció del ja PSPV-PSOE, el secretari general del qual era Joan Pastor. Va tornar a ocupar aquest càrrec breument, però en desembre de 1979 -quan els socialistes, dirigits aquesta vegada ja per Joan Lerma, es varen retirar del Consell en protesta per la paralització del procés autonòmic- el va abandonar definitivament. El succeiria en el càrrec Enrique Monsonís.
Albinyana va dimitir el 22 de desembre d’aquell any, i també lliuraria el carnet del PSPV i l’acta de diputat del PSOE, el número u per València. S’havia acabat un procés autonòmic, que, reconeixia una certa sobirania del poble valencià, en el marc de la Constitució Espanyola. El País Valencià el 22 de desembre de 1979 entrà en un període tèrbol, vergonyós; el Consell quedà inoperant; un conseller s’autonomenà precari president en funcions, en contra del que disposava el Reial Decret de creació del Consell del País Valencià i del Reglament de Règim Interior, que obligaven a convocar l’assemblea de parlamentaris; fins i tot va ser l’única autonomia presidida pel Capità General durant 12 hores de cop d’estat.
Poc temps després es va donar de baixa en el PSOE. Llavors es va decantar pel nacionalisme, deixant la política el 1983. Va ser nomenat jutge pel quart torn, exercint a Castelló.
De nou ens trobem davant un dels grans oblidats de la nostra història més recent, un d’aquells polítics “naturals” del País Valencià, que com altres grans polítics valencians (com ara Francesc de Paula Burguera, Muñoz Peirats, Vicent ventura o fins i tot el mateix Broseta), van ser engolits per la Transició i expulsats per sempre de l’entramat polític i institucional valencià que havia d’arribar. De nou una oportunitat perduda.
2 comentarios:
Aquest Sr. és un sensevengonya i un prepotet, que es creu amb dret a tot. Prevaricador i codiciòs, amb le rencor del que a perdut el Poder i no té amics. Fill de P...
Quin comentari més ofensiu... quina poca vergonya la que tu tens
Publicar un comentario