Enric Valor i Vives va nàixer a Castalla, comarca de l´Alcoià, el 22 d´agost de 1911, en el si d´una família de la petita aristocràcia rural. Narrador i gramàtic valencià, va fer un dels més importants treballs de recol·lecció i recuperació de la lexicografia valenciana i fou un dels principals promotors de la estandardització i normativització del valencià.
Va realitzar estudis de professorat mercantil a l´Escola de Comerç d´Alacant. La seua primera feina va ser en un centre de producció sabatera a Castalla i després a Mallorca, on va muntar la Secció Jurídica Nacional de Fabricants de Sabates. Simultàniament estudiava llengua i literatura catalanes de manera pràcticament autodidacta.
És a Alacant on Enric Valor comenta la seua tasca com periodista i escriptor. Als dinou anys va entrar a col.laborar a la revista "El Tio Cuc", un periòdic satíric d'ideologia republicana, des d´on va impulsar l´adopció de l´ortografia de l´IEC (inicialment aquest periòdic escrivia amb un valencià prou dialectal i una ortografia castellanitzada). Valor va publicant un curs d'ortografia, seguint les normes fabrianes, la qual cosa va convertint a poc a poc ‘El Tio Cuc' a la normativa actual.
A Alacant, en proclamar-se la República, va intensificar la tasca com a periodista, escriptor i activista polític. Va entaular relacions amb el diari "El Luchador" on va publicar alguns articles sobre la catalanitat d´Alacant. Va fundar l´Agrupació Regionalista Alacantina de caràcter nacionalista que disposava d´un programa de ràdio a Alacant per parlar de l´Estatut (Estatut truncat per la Guerra) i de nacionalisme, del qual Valor va ser locutor. A València també va escriure en la premsa nacionalista del moment: "El Camí", "El País Valencià", "La República de les Lletres".
Després de la guerra va entrar en contacte amb els prohoms del nacionalisme valencià que havien sobreviscut a la contesa i va participar activament en les tertúlies que van preparant l'ambient per al redreçament lingüístic i cultural del país. Entre el 1966 i el 1968 com a conseqüència de les seves activitats antifeixistes, va estar tres anys tancat a la presó. Un cop lliure i, segons les seues pròpies paraules, “sense haver après la lliçó” va participar en la fundació de la primera revista valenciana en català de la Dictadura, "Gorg", que només va durar tres anys per impediments de la censura de l'època. Però Valor no es va aturar mai i en els anys 70 va tornar a fer un intent periodístic a través d´ "Els Quaderns Gorg". Continuava escrivint articles de caire nacionalista i lliçons de gramàtica normativa als diaris d´Alacant i València.
Amb l'arribada de la democràcia, va començar el reconeixement públic com a autor clàssic de les lletres catalanes i autoritat gramatical indiscutible: nomenat membre de l´Institut de Filologia Valenciana des de la seva fundació (1978) i de la Secció Filològica de l´Institut d´Estudis Catalans des de 1986. Membre del Consell Assessor de l´Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1987) i Soci d'Honor de l´Associació d´Escriptors en Llengua Catalana. La Diputació de València li concedeix el premi "Sanchis Guarner" (1983) i l'Ajuntament de València el premi de les Lletres valencianes (1985). Rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1987), instituït per Òmnium Cultural. La Diputació d'Alacant convoca un premi de novel·la que porta el nom de l'autor i Edicions del Bullent un premi de narrativa juvenil.
En els anys noranta, els homenatges empesos tant pel moviment de les Escoles Valencianes com, al principi, per la Generalitat Valenciana i molts ajuntaments, es van succeir per tot el País Valencià. Com a conseqüència d'això, moltes les places, carrers i escoles arreu del País Valencià duen el nom d'Enric Valor. El 1993, la Generalitat de Catalunya li concedeix Creu de Sant Jordi i és investit Doctor Honoris Causa per la Universitat de València; també ho és per la Universitat de les Illes Balears (1998) i per la Universitat Jaume I de Castelló (1999) i per la d'Alacant (1999), entre moltes altres distincions honorífiques. Diferents institucions van dur a terme la iniciativa de proposar Enric Valor per al Premi Nobel de Literatura. Amb tot i això, cal dir que la seua figura no ha estat ben tractada per algunes autoritats valencianes que en alguna ocasió han menyspreat l’importància que mereixia el seu nom; a més de l’inexcusable silenci que, pel que fa al reconeixement de la seua tasca, que s’ha mantingut en altres ocasions, fets que posen de manifest l’escàs interés per la cultura pròpia de determinats sectors polítics.
El seu nom va lligat, inevitablement, al de tres intel·lectuals valencians també desapareguts: Manuel Sanchis Guarner (1981), Joan Fuster (1992) i Vicent Andrés Estellés (1993). Però si cadascun d’aquests era el millor exponent en un camp, això és, en la lingüística Sanchis Guarner, en l’assaig i la crítica literària, Fuster, i en la poesia, Estellés, Enric Valor va aglutinar en la seua persona el conreu de tres camps fonamentals per a la recuperació de la llengua i cultura pròpies: la gramàtica normativa, la rondallística i la novel·la. I en tots tres va excel·lir.
En efecte, l'obra d'Enric Valor té interès en les tres vessants que va desenvolupar la seva producció. Com a rondallista la seua obra més coneguda són les Rondalles valencianes (1950-1958), on va recopilar i literaturitzar un corpus de trenta-sis rondalles de gran valor folklòric i narratiu ja que transcendeix de la mera funció compiladora i crea un món literari propi amb el triple objectiu de dotar-les de contingut valencià, de posar en joc un llenguatge expressiu i de convertir-les en peces literàries. Altres obres d'estil similar són les Narracions de la Foia de Castalla (1953) i Meravelles i picardies (1964-1970).
Com a gramàtic, des de molt jove va col·laborar amb l´aportació de materials lèxics del valencià meridional per a la realització del Diccionari Català-Valencià-Balear, dirigit per Francesc de Borja Moll. També va ser el principal difusor, de l´ortografia fabriana al País Valencià durant el franquisme, amb algunes adaptacions a la modalitat valenciana: Curso de lengua valenciana (1966), Millorem el llenguatge (1971) i Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano (1973), que es pugué publicar en valencià l'any 1977. El 1983 va publicar La flexió verbal (Tres i Quatre), posant ordre en l'ampla dialectalització de la conjugació verbal del País Valencià i que és encara un referent per a la normativa actual dels verbs valencians. Dos punts, aquests dos darrers, de referència encara obligats en l’estudi i l’aprenentatge del valencià. Si Carles Salvador fou el precursor de la difusió del fabrisme gramatical al País Valencià, aquest s’hi consolida amb l’obra d’Enric Valor. Desplegada en la línia del policentrisme convergent, amb què Sanchis Guarner solia batejar la doctrina normativitzadora de Fabra, l’obra gramatical de Valor, pel seu volum i la seua solvència, ha de ser considerada altament meritòria, sobretot si tenim em compte la seua formació autodidacta.
Com a novel·lista la seua aportació també ha estat important. La primera novel·la: L´ambició d´Aleix iniciada entre 1940 i 1950, després reelaborada i censurada durant deu anys, no va aparèixer publicada fins el 1960. El 1980 apareix publicada Sense la terra promesa amb la qual va iniciar el Cicle de Cassana que consta de tres novel·les: Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l'horitzó (1991). Aquesta trilogia representa una recuperació de la memòria col·lectiva del 1916 al 1939. El 1982 va publicar La idea de l´emigrant.
Va morir a València el 13 de gener del 2000.
Va realitzar estudis de professorat mercantil a l´Escola de Comerç d´Alacant. La seua primera feina va ser en un centre de producció sabatera a Castalla i després a Mallorca, on va muntar la Secció Jurídica Nacional de Fabricants de Sabates. Simultàniament estudiava llengua i literatura catalanes de manera pràcticament autodidacta.
És a Alacant on Enric Valor comenta la seua tasca com periodista i escriptor. Als dinou anys va entrar a col.laborar a la revista "El Tio Cuc", un periòdic satíric d'ideologia republicana, des d´on va impulsar l´adopció de l´ortografia de l´IEC (inicialment aquest periòdic escrivia amb un valencià prou dialectal i una ortografia castellanitzada). Valor va publicant un curs d'ortografia, seguint les normes fabrianes, la qual cosa va convertint a poc a poc ‘El Tio Cuc' a la normativa actual.
A Alacant, en proclamar-se la República, va intensificar la tasca com a periodista, escriptor i activista polític. Va entaular relacions amb el diari "El Luchador" on va publicar alguns articles sobre la catalanitat d´Alacant. Va fundar l´Agrupació Regionalista Alacantina de caràcter nacionalista que disposava d´un programa de ràdio a Alacant per parlar de l´Estatut (Estatut truncat per la Guerra) i de nacionalisme, del qual Valor va ser locutor. A València també va escriure en la premsa nacionalista del moment: "El Camí", "El País Valencià", "La República de les Lletres".
Després de la guerra va entrar en contacte amb els prohoms del nacionalisme valencià que havien sobreviscut a la contesa i va participar activament en les tertúlies que van preparant l'ambient per al redreçament lingüístic i cultural del país. Entre el 1966 i el 1968 com a conseqüència de les seves activitats antifeixistes, va estar tres anys tancat a la presó. Un cop lliure i, segons les seues pròpies paraules, “sense haver après la lliçó” va participar en la fundació de la primera revista valenciana en català de la Dictadura, "Gorg", que només va durar tres anys per impediments de la censura de l'època. Però Valor no es va aturar mai i en els anys 70 va tornar a fer un intent periodístic a través d´ "Els Quaderns Gorg". Continuava escrivint articles de caire nacionalista i lliçons de gramàtica normativa als diaris d´Alacant i València.
Amb l'arribada de la democràcia, va començar el reconeixement públic com a autor clàssic de les lletres catalanes i autoritat gramatical indiscutible: nomenat membre de l´Institut de Filologia Valenciana des de la seva fundació (1978) i de la Secció Filològica de l´Institut d´Estudis Catalans des de 1986. Membre del Consell Assessor de l´Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1987) i Soci d'Honor de l´Associació d´Escriptors en Llengua Catalana. La Diputació de València li concedeix el premi "Sanchis Guarner" (1983) i l'Ajuntament de València el premi de les Lletres valencianes (1985). Rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1987), instituït per Òmnium Cultural. La Diputació d'Alacant convoca un premi de novel·la que porta el nom de l'autor i Edicions del Bullent un premi de narrativa juvenil.
En els anys noranta, els homenatges empesos tant pel moviment de les Escoles Valencianes com, al principi, per la Generalitat Valenciana i molts ajuntaments, es van succeir per tot el País Valencià. Com a conseqüència d'això, moltes les places, carrers i escoles arreu del País Valencià duen el nom d'Enric Valor. El 1993, la Generalitat de Catalunya li concedeix Creu de Sant Jordi i és investit Doctor Honoris Causa per la Universitat de València; també ho és per la Universitat de les Illes Balears (1998) i per la Universitat Jaume I de Castelló (1999) i per la d'Alacant (1999), entre moltes altres distincions honorífiques. Diferents institucions van dur a terme la iniciativa de proposar Enric Valor per al Premi Nobel de Literatura. Amb tot i això, cal dir que la seua figura no ha estat ben tractada per algunes autoritats valencianes que en alguna ocasió han menyspreat l’importància que mereixia el seu nom; a més de l’inexcusable silenci que, pel que fa al reconeixement de la seua tasca, que s’ha mantingut en altres ocasions, fets que posen de manifest l’escàs interés per la cultura pròpia de determinats sectors polítics.
El seu nom va lligat, inevitablement, al de tres intel·lectuals valencians també desapareguts: Manuel Sanchis Guarner (1981), Joan Fuster (1992) i Vicent Andrés Estellés (1993). Però si cadascun d’aquests era el millor exponent en un camp, això és, en la lingüística Sanchis Guarner, en l’assaig i la crítica literària, Fuster, i en la poesia, Estellés, Enric Valor va aglutinar en la seua persona el conreu de tres camps fonamentals per a la recuperació de la llengua i cultura pròpies: la gramàtica normativa, la rondallística i la novel·la. I en tots tres va excel·lir.
En efecte, l'obra d'Enric Valor té interès en les tres vessants que va desenvolupar la seva producció. Com a rondallista la seua obra més coneguda són les Rondalles valencianes (1950-1958), on va recopilar i literaturitzar un corpus de trenta-sis rondalles de gran valor folklòric i narratiu ja que transcendeix de la mera funció compiladora i crea un món literari propi amb el triple objectiu de dotar-les de contingut valencià, de posar en joc un llenguatge expressiu i de convertir-les en peces literàries. Altres obres d'estil similar són les Narracions de la Foia de Castalla (1953) i Meravelles i picardies (1964-1970).
Com a gramàtic, des de molt jove va col·laborar amb l´aportació de materials lèxics del valencià meridional per a la realització del Diccionari Català-Valencià-Balear, dirigit per Francesc de Borja Moll. També va ser el principal difusor, de l´ortografia fabriana al País Valencià durant el franquisme, amb algunes adaptacions a la modalitat valenciana: Curso de lengua valenciana (1966), Millorem el llenguatge (1971) i Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano (1973), que es pugué publicar en valencià l'any 1977. El 1983 va publicar La flexió verbal (Tres i Quatre), posant ordre en l'ampla dialectalització de la conjugació verbal del País Valencià i que és encara un referent per a la normativa actual dels verbs valencians. Dos punts, aquests dos darrers, de referència encara obligats en l’estudi i l’aprenentatge del valencià. Si Carles Salvador fou el precursor de la difusió del fabrisme gramatical al País Valencià, aquest s’hi consolida amb l’obra d’Enric Valor. Desplegada en la línia del policentrisme convergent, amb què Sanchis Guarner solia batejar la doctrina normativitzadora de Fabra, l’obra gramatical de Valor, pel seu volum i la seua solvència, ha de ser considerada altament meritòria, sobretot si tenim em compte la seua formació autodidacta.
Com a novel·lista la seua aportació també ha estat important. La primera novel·la: L´ambició d´Aleix iniciada entre 1940 i 1950, després reelaborada i censurada durant deu anys, no va aparèixer publicada fins el 1960. El 1980 apareix publicada Sense la terra promesa amb la qual va iniciar el Cicle de Cassana que consta de tres novel·les: Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l'horitzó (1991). Aquesta trilogia representa una recuperació de la memòria col·lectiva del 1916 al 1939. El 1982 va publicar La idea de l´emigrant.
Va morir a València el 13 de gener del 2000.
No hay comentarios:
Publicar un comentario