Vicent Ventura i Beltrán va nàixer a Castelló de la Plana el 1924. Va ser un periodista i polític d’una dilatada i activa trajectòria cìvica vinculada a la lluita per la democràcia durant el franquisme, i situat políticament en el socialisme democràtic, el valencianisme i el europeïsme. En 1940 es va traslladar a València, i a partir de 1949 va començar a col·laborar amb la premsa local (Levante i Jornada) i en Radio Nacional de España.
Després d’una etapa jovenil de militància falangista, va trencar amb el règim i en 1956 va participar en la fundació del Partido Social de Acción Democràtica. El 1960 va guanyar el Premi València de Literatura amb la novel·la Los don nadie, que queda inèdita a conseqüència de les seues activitats antifranquistes. El 1962 va asistir a la trobada de l’oposició de l’interior i de l’exili a Munich, en el marc del IV Congrés del Moviment Europeu. Com a conseqüència de la reacció del règim, va permanèixer uns mesos exiliat a París, i al seu regrés fou confinat sis mesos a Dénia amb prohibició de residir a València. Així, va ser expulsat dels òrgans de premsa en els quals hi treballava. El 1963, amb uns altres cent vuitanta-set intel·lectuals, va signar una carta al ministre Fraga Iribarne protestant per la manipulació de què eren objecte les informacions sobre la repressió contra els vaguistes d'Astúries i va ser impedit de poder continuar exercint el periodisme.
A propòsit d’això -i a mode d’anècdota il·lustrativa i ben emblemàtica-, el periodista Manuel Jardí va escriure que, durant la campanya electoral al Parlament Europeu de 1987, el llavors candidat pel partit Alianza Popular, Manuel Fraga, va arribar a València com a escala de la seua campanya electoral. I en una improvisada roda de premsa, el veterà Jardí li va preguntar sobre la sensació que, arribat el cas (que va estar a punt de produir-se, ja que Ventura va compartir candidatura amb el basc Bandrés i havia d’estar de manera rotativa, cosa que no va fer mai per problemes interns en l’aliança "Esquerra dels pobles"), experimentaria en compartir escó a Estrasburg amb Ventura, qui vint-i-cinc anys abans havia estat repressaliat per ell i la resta del govern de la dictadura. La resposta del senyor Fraga no es féu esperar. D’una manera autoritària reaccionà iradament tot botant de la cadira i dient que no toleraria insolències ni cap falta de respecte i donà automàticament per acabada la roda de premsa.
Vinculat a l’activisme valencianista, especialment a través de la seua amistat amb Joan Fuster, Sanchis Guarner, Josep Palacios, Estellés, i figura pública de l’antifranquisme, va patir multes, amenaces i detencions. En els primers anys seixanta va formar part del Partit Socialista Valencià. El 1967 va col·laborar en la Fundació de Comissions Obreres a València. En 1973 va fundar els Grups d’Acció i Reflexió Socialista que es van convertir en el Partit Socialista del País Valencià (PSPV) el 1974. Va ser promotor actiu dels organismes unitaris de l’oposició democràtica, en què va representar el socialisme valencianista. No obstant això, abandonà el PSPV el 1976 (apartat després pels nous joves emprenedors del PSOE i pels nous polítics socialistes al País Valencià, la seua figura política va anar diluint-se, si bé mai deixà de ser un referent democràtic d’honestedat política i de compromís cívic per a les posteriors generacions de periodistes, analistes polítics, alguns representants i bona part del món literari i cultural valencià). Ja als anys huitanta fou candidat al Parlament Europeu en la coalició Esquerra dels Pobles, a proposta de Unitat del Poble Valencià.
És autor d’una gran obra periodística, gràcies a les seues col·laboracions amb València Fruits, La Vanguardia, Serra d’Or, Dos y Dos, Valencia Semanal, El Temps, Saó, Avui, Diario de Valencia, Noticias al Día, El País, etc. Una part de la mateixa esta recollida als llibres Política per a un país (1977), i Vicent Ventura: un home de combat (1998). Tanmateix és l’autor de El País Valencià (1978). El seu pensament queda reflexat també en els diàlegs del llibre d’Adolf Beltrán Vicent Ventura. Converses amb un ciutadà (1992).
El 1987 va rebre el Premi Llibertat d'Expressió, concedit per la Unió de Periodistes del País Valencià. El 1989 va ser Premi Micalet d'Honor. El 1992, la revista Saó li va dedicar un quadern monogràfic, presentat en el transcurs d'un homenatge.
Destaca en la seua obra un coneiximent minuciós i directe de la realitat humana, econòmica i social valenciana. Va desplegar una persuasiva tasca explicativa dels seus plantejaments polítics lligats a l’anàlisi de l’actualitat, i especialment de la visió nacional del País Valencià. Durant molts anys va estar un referent essencial del valencianisme democràtic, amb una visió integradora, fusteriana, del fet nacional, fem defensor de la llengua catalana i de la cultura pròpia i de l’autogovern dels valencians, i promotor de publicacions, estudis i iniciatives cíviques.
Tanmateix, va ser un referent de la lluita democràtica i protagonista de la implantació del socialisme democràtic, tot i que més tard es va allunyar dels seus plantejaments. A més va ser un europeïsta convençut i de primera hora, un propagandista incansable de la integració europea.
El 15 de maig de 1998 l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) li va retre un multitudinari homenatge a Castelló durant l’acte de lliurament dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Allí mateix, Ventura fou definit, davant de més d’un centenar de persones que li van voler agrair la seua lluita durant més de quaranta anys, com "un patriota que féu seues aquelles paraules de Fuster: el País Valencià serà d’esquerres o no serà" i també "com un periodista en qui la paraula es féu compromís civil i crit de llibertat".
Va morir el dia de Nadal de 1998, paradoxalment per a un periodista com ell, l’únic dia de l’any en què no hi ha premsa escrita a l’Estat Espanyol.
Després d’una etapa jovenil de militància falangista, va trencar amb el règim i en 1956 va participar en la fundació del Partido Social de Acción Democràtica. El 1960 va guanyar el Premi València de Literatura amb la novel·la Los don nadie, que queda inèdita a conseqüència de les seues activitats antifranquistes. El 1962 va asistir a la trobada de l’oposició de l’interior i de l’exili a Munich, en el marc del IV Congrés del Moviment Europeu. Com a conseqüència de la reacció del règim, va permanèixer uns mesos exiliat a París, i al seu regrés fou confinat sis mesos a Dénia amb prohibició de residir a València. Així, va ser expulsat dels òrgans de premsa en els quals hi treballava. El 1963, amb uns altres cent vuitanta-set intel·lectuals, va signar una carta al ministre Fraga Iribarne protestant per la manipulació de què eren objecte les informacions sobre la repressió contra els vaguistes d'Astúries i va ser impedit de poder continuar exercint el periodisme.
A propòsit d’això -i a mode d’anècdota il·lustrativa i ben emblemàtica-, el periodista Manuel Jardí va escriure que, durant la campanya electoral al Parlament Europeu de 1987, el llavors candidat pel partit Alianza Popular, Manuel Fraga, va arribar a València com a escala de la seua campanya electoral. I en una improvisada roda de premsa, el veterà Jardí li va preguntar sobre la sensació que, arribat el cas (que va estar a punt de produir-se, ja que Ventura va compartir candidatura amb el basc Bandrés i havia d’estar de manera rotativa, cosa que no va fer mai per problemes interns en l’aliança "Esquerra dels pobles"), experimentaria en compartir escó a Estrasburg amb Ventura, qui vint-i-cinc anys abans havia estat repressaliat per ell i la resta del govern de la dictadura. La resposta del senyor Fraga no es féu esperar. D’una manera autoritària reaccionà iradament tot botant de la cadira i dient que no toleraria insolències ni cap falta de respecte i donà automàticament per acabada la roda de premsa.
Vinculat a l’activisme valencianista, especialment a través de la seua amistat amb Joan Fuster, Sanchis Guarner, Josep Palacios, Estellés, i figura pública de l’antifranquisme, va patir multes, amenaces i detencions. En els primers anys seixanta va formar part del Partit Socialista Valencià. El 1967 va col·laborar en la Fundació de Comissions Obreres a València. En 1973 va fundar els Grups d’Acció i Reflexió Socialista que es van convertir en el Partit Socialista del País Valencià (PSPV) el 1974. Va ser promotor actiu dels organismes unitaris de l’oposició democràtica, en què va representar el socialisme valencianista. No obstant això, abandonà el PSPV el 1976 (apartat després pels nous joves emprenedors del PSOE i pels nous polítics socialistes al País Valencià, la seua figura política va anar diluint-se, si bé mai deixà de ser un referent democràtic d’honestedat política i de compromís cívic per a les posteriors generacions de periodistes, analistes polítics, alguns representants i bona part del món literari i cultural valencià). Ja als anys huitanta fou candidat al Parlament Europeu en la coalició Esquerra dels Pobles, a proposta de Unitat del Poble Valencià.
És autor d’una gran obra periodística, gràcies a les seues col·laboracions amb València Fruits, La Vanguardia, Serra d’Or, Dos y Dos, Valencia Semanal, El Temps, Saó, Avui, Diario de Valencia, Noticias al Día, El País, etc. Una part de la mateixa esta recollida als llibres Política per a un país (1977), i Vicent Ventura: un home de combat (1998). Tanmateix és l’autor de El País Valencià (1978). El seu pensament queda reflexat també en els diàlegs del llibre d’Adolf Beltrán Vicent Ventura. Converses amb un ciutadà (1992).
El 1987 va rebre el Premi Llibertat d'Expressió, concedit per la Unió de Periodistes del País Valencià. El 1989 va ser Premi Micalet d'Honor. El 1992, la revista Saó li va dedicar un quadern monogràfic, presentat en el transcurs d'un homenatge.
Destaca en la seua obra un coneiximent minuciós i directe de la realitat humana, econòmica i social valenciana. Va desplegar una persuasiva tasca explicativa dels seus plantejaments polítics lligats a l’anàlisi de l’actualitat, i especialment de la visió nacional del País Valencià. Durant molts anys va estar un referent essencial del valencianisme democràtic, amb una visió integradora, fusteriana, del fet nacional, fem defensor de la llengua catalana i de la cultura pròpia i de l’autogovern dels valencians, i promotor de publicacions, estudis i iniciatives cíviques.
Tanmateix, va ser un referent de la lluita democràtica i protagonista de la implantació del socialisme democràtic, tot i que més tard es va allunyar dels seus plantejaments. A més va ser un europeïsta convençut i de primera hora, un propagandista incansable de la integració europea.
El 15 de maig de 1998 l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) li va retre un multitudinari homenatge a Castelló durant l’acte de lliurament dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Allí mateix, Ventura fou definit, davant de més d’un centenar de persones que li van voler agrair la seua lluita durant més de quaranta anys, com "un patriota que féu seues aquelles paraules de Fuster: el País Valencià serà d’esquerres o no serà" i també "com un periodista en qui la paraula es féu compromís civil i crit de llibertat".
Va morir el dia de Nadal de 1998, paradoxalment per a un periodista com ell, l’únic dia de l’any en què no hi ha premsa escrita a l’Estat Espanyol.
No hay comentarios:
Publicar un comentario