29/4/07

Joan Valls Jordà



Joan Valls i Jordà (1917-1989) va nàixer a Alcoi. Fou un dels poetes valencians més destacats del segle XX. Des de molt jove es va decantar per la producció literària al terreny de la poesia, tot i que va cultivar també altres gèneres literaris. Als catorze anys començà a treballar en la indústria tèxtil. Alhora, però, duia a terme la seua formació autodidacta. La seua vocació com a escriptor de creació pren forma ben aviat: el 1934 escriu el sainet satíric Quatre de la terra. I el 1936 el seu primer poemari, Sol y nervio. Durant la Guerra Civil (1936-1939), la seua militància com a republicà va determinar el seu empresonament. Fou alliberat el 1940, i un any després publica el llibre de poemes Guirnaldillas del nacimiento. A continuació passa per una etapa de silenci i reflexió fins que el 1947 va publicar el seu primer poemari en valencià: La cançó de Mariola. El 1952 guanya els Jocs Florals de Sueca amb el poema Elegia de l’àngel.
Va treballar durant anys com arxiver a l’Ajuntament d’Alcoi. Simultàniament col·laborava amb el periòdic Ciudad, on signava amb el pseudònim de Furonet, i realitzava tasques de correcció en l’editorial Marfil.
El 1956 va ser nomenat Mestre en Gai Saber per Lo Rat Penat i va ser membre de L’Institut d’Estudis Alacantins. Obtingué nombrosos premis en diversos certàmens poètics de l’època. Encara que es va donar a conèixer com a poeta en castellà, posteriorment va adquirir consciència nacional i lingüística sobre la seua realitat més propera (segons ell mateix explicava a un programa de ràdio de la seua ciutat nadiua, després de llegir a Ausiàs March i altres poetes que s’expressaven artísticament en valencià, va pensar de començar a emprar la llengua en la qual es desenvolupava quotidianament) i publicà la grossa de la seua obra en valencià:
-La cançó de Mariola (1947)
-L’home pot ésser àngel (1953)
-Presoner de l’ombra (1955)
-Cant indígena (1956)
-Grumet a soles (1958)
-L’íntim miratge (1959) (Premi Ciutat de Barcelona)
-Toia d’ofrena (1960)
-Tast d’eternitat (1960)
-Paradís en blanc (1964) (Premi Ciutat de Barcelona)
-Les roses marginals (1965) (Premi Ciutat de Palma)
-Geòrgica amb figures (1966)
-Versos a Sara (1967) (Premi València i Premi Ciutat de Barcelona)
-Posicions terrenals (1969)
-Antologia de poemes premiats (1970) (versos dispersos des del 1960)
-Hereu de solituds (1972)
-Breviari d’un eremita urbà (1975) (Premi Ausiàs March de Gandia)
-Cent serafins (1975)
-Les hores vives (1978)
-Temps de saó (1979)
-Obra poètica (1981) (recopilació dels seus poemes en valencià fins el 1975)
-A cavall de la vida (1983) (antologia de la seua poesia escrita entre 1955 i 1969)
-Sonets de la fita obscura (1984)
-Anys i paranys (1985)
-Quadern vermell (1986)
-La rosa quotidiana (1990)
De la seua obra poètica escrita en castellà cal recordar, a banda dels llibres ja nomenats, La estrella afirmativa (1949), Primavera de prodigio (1964), Aria encendida (1967), Palabras de hombre oscuro (1968), De fuego y sombre (1971) y Reunión privada (1972). Com a autor teatral va composar nombrosos sainets: El primer tró (1963), Tot per un balcó (1965), El xafarot de mon pare (1967), La visita de Blavet (1968) i d’altres. La seua obra dramàtica en castellà la conformen dues peces de temàtica religiosa: La difícil presencia i Pasión de Jesús. A més és autor de una biografia, Gonzalo Barrachina (1951), i recopilador d’una Antologia de poemes alcoians (1957).
Valls és un poeta transcendental per a la poesia valenciana del segle XX. Sempre solitari i intimista, va incorporar a la seua poesia elements postsimbolistes, processos imaginaris i surrealistes molt propers a les associacions còsmiques i irracionals vinculades a la naturalesa. No obstant això, tal i com apunten alguns estudiosos, tot i la coincidència i semblança en diversos aspectes de la seua obra inicial a la tendència noucentista, no pot considerar-se’l hereu d’aquest moviment, com si ocorre amb Casp, donat que el seu simbolisme s’acosta amb major intensitat als problemes personals i socials, assolint un major enriquiment poètic amb el pas dels anys.
Al llarg de la seua obra va deixar constància de l’evolució de la poesia valenciana, des de la postguerra fins a la dècada dels seixanta, així com de la poesia actual. Algunes claus de la seua obra ens descobreixen un microcosmos poètic que reflexa la inseguretat i inestabilitat de l’essència humana, l’aïllament i el desordre que ens envolta. L’amor, no obstant, ocupa una part important per al jo poètic; la persona estimada és un consol que allibera de l’angoixa, com la infantesa, que és un oasis de puresa i esperança constant.
L’obra de Valls, com apunten els experts, pot emmarcar-se en dos tipus d’escriptura: la simbòlica i la realista. La primera comprén els seus poemaris des del 1947 fins el 1969. En ella trobem matisos metafísics i intimistes. La segona, la realista, arrancaria en Posicions terrenals i es desenvoluparia a partir de 1969, amb intervals. A pesar d’aquestes dues línies dominants, Valls no va abandonar mai l’ús dels símbols, com bé ho testimonia la seua obra pòstuma La rosa quotidiana (1990), en la que la flor es converteix en símbol de bellesa i de perfecció, com la poesia ho es de la paraula.
L’aportació de Valls ha contribuït de forma decisiva a la configuració de la poesia de la postguerra fins a l’actualitat. La seua lírica complexa, evocadora deliciosa i crítica constitueix, sens dubte, una de les millors aportacions poètiques de la nostra època.

1 comentario:

socroma dijo...

Hola, estava llegint el bloc (o blog, o com es diga...) i he vist que a l'encapçalament heu posat "Allò que val és la consciència de no ser res si no se's poble" i crec que s'hauria d'escriure "[...]si no s'és poble[...]". Bé només era aquest comentari per fer la correcció. Gràcies.