Joan Pellicer

Com que fa un mes escàs del seu traspàs (i com que no considere que haja estat prou recordat als mitjans de comunicació valencians, sobre tot a alguns d’ells) vaig estimar oportú triar a aquest magnífic etnobotànic valencià per a la meua propera entrada a mode de recordatori i d’agraïment.
Joan Pellicer i Bataller va nàixer a primeries de l'estiu de 1947 a l'antic llogaret mariner de Sotaia de La Safor, en el terme de Bellreguard. Va ser doctor en medicina i cirurgia per la Universitat de València, i va treballar molt en l'estudi de l'etnobotànica valenciana i, concretament de les comarques centrals valencianes. Era més aviat ‘naturalista i metge’, i aquesta barreja de coneixements científics i d’amor al territori li van permetre tindre una percepció excepcional, inusual a casa nostra. Al sí del seu treball any rere any va anar forjant tota una filosofia de vida, basada en el respecte a la natura i al seu coneixement, i sobretot als que més han viscut a la mateixa natura, a la gent major del món rural.
Molt estimat i molt seguit, ha destacat com a investigador i recuperador del llegat fitoterapèutic i etnobotànic del País Valencià, recorrent la seua geografia i pobles. Va fugir aviat de les pròsperes terres costaneres per pujar a les aspres muntanyes de la seua volguda terra de Diània (nom amb el qual va designar les seues estimades comarques centrals), l’ampla cordillera on fiten València i Alacant, des de la Mariola fins el Montdúver, el Montgó o el Penyal d’Ifac. Ho va fer amb llibretes grans i petites i la seua llapissera menuda, bicicleta al llom i, quan arreplegà una mica de diners, també amb una gravadora per enregistrar centenars, milers de converses amb al gent major, la qual coneixia els noms i usos de cada planta. Recollia els seus records, la seua saviesa popular, i enmagatzenava un amor cada vegada més gran cap a cada raconet del camp, la marjal i la muntanya.
També impartia cursos i conferències de plantes medicinals i sendes de muntanya, era professor a la Universitat d'Alacant i, anteriorment, a la Popular de Gandia. Col·laborava en diverses publicacions i feia sengles programes de televisió de medi ambient en Punt 2 (Medi Ambient) i Gandia Televisió.
Joan ha estat un exemple d’amor a la seua llengua, al impressionant llegat cultural què, arran del nom de les plantes i els seus usos associats, ens duu sovint a expressions que quasibé no han variat des dels dialectes dels primers pobladors catalanoparlants de les nostres terres. Per a Joan tot nom de planta era bo, no mai estava mal dit –com ha de ser-ne, seguint les regles més bàsiques de l’etnobotànica-, i calia reivindicar eixos noms per sobre dels esnobismes unificadors, el totalitarisme del llenguatge ja siga d’un signe o d’un altre. Joan s’encenia en sentir dir ‘romaní’, quan a quasi tot el territori valencià es diu ‘romer’ –com de fet es diu també a part de Catalunya-, però també ho feia si algú deia davant el ‘palmito’ en lloc de ‘margalló’. Darrere de les seues reaccions no hi havia cap terme senzill aprés als llibres, sinò centenars i centenars d’hores anotant eixos noms de boca de cada llaurador, cada caçador, cada herborista,...
Guanyà el 1er Premi Bernat Capó de Difusió de la Cultura Popular amb el Costumari botànic, publicat en tres volums dins la col·lecció La Farga d'Edicions del Bullent (de cada un dels quals ja se n'han fet tres edicions). També va ser Premi d'Honor de la Cultura popular 2002 de l'Ajuntament de Pedreguer, se li va fer un sopar i concert d'homenatge a l'Alcúdia l'any 2005 i va rebre el Premi Valldigna d'Investigació 2006.
La seua bibliografia la formen les següents obres:
- Herbari breu de la Safor (1991)
- Bellreguard, verd esguard (1994)
- De la Mariola a la mar: viatge pel riu Serpis (1997)
- Flora pintoresca del País Valencià (1999)
- Costumari botànic (2000)
- Costumari botànic 2 (2000)
- Meravelles de Diània: camins, paratges i paisatges de les comarques centrals valencianes (2002)
- Costumari botànic 3 (2004)
- Herbes medicinals al País Valencià (?)
- Lluors de Gaia: paisatge, flora i fauna de la Safor (?)
- Castells de la Safor (?)
- Ullals de vida: les zones humides al País Valencià (?)
Joan Pellicer apareixia ressenyat en l'Oriflama número 73 (març del 70) com a integrant d'una Nova Cançó valenciana junt amb Araceli Banyuls (entre d'altres), amb la qual havia rodat per tota l'Horta de Gandia d'aplec en aplec: llavors ja constava com a que s'havia retirat de l'escena per proseguir els estudis universitaris. De la seua breu etapa de cantant mai s'ha publicat cap de gravació ni composició pròpia, encara que es coneixen algunes de les versions o poemes musicats que formaven part del seu repertori, a banda d'algunes de Raimon no concretades, com ara: Ara que tinc vint anys de Serrat, Cançó de l'enyorança de Tomàs Garcès, Dolç àngel de la mort de Màrius Torres, El moribund (Le moribond) de Jacques Brel, i La finestra d'Almela i Vives.
Va morir a causa d'una hemorràgia interna el 5 de febrer d’aquest any, als seixanta anys, a sa casa en la platja de Bellreguard, sent incinerat després d'un multitudinari funeral amb missa al seu poble, dos dies més tard. La nostra terra rep un dels seus millors guardians, l’home que ha arreplegat els últims retalls de la nostra cultura rural supervivent, que ha recorregut les nostres comarques centrals per recollir els retalls agonitzants de la nostra herència ancestral i els ha donat forma, sentit i sentiment, i que no va dubtar a definir-se al seu llibre Meravelles de Diània com un homo sylvester. Per tot això i més, gràcies.

Vicent Ventura

Vicent Ventura i Beltrán va nàixer a Castelló de la Plana el 1924. Va ser un periodista i polític d’una dilatada i activa trajectòria cìvica vinculada a la lluita per la democràcia durant el franquisme, i situat políticament en el socialisme democràtic, el valencianisme i el europeïsme. En 1940 es va traslladar a València, i a partir de 1949 va començar a col·laborar amb la premsa local (Levante i Jornada) i en Radio Nacional de España.
Després d’una etapa jovenil de militància falangista, va trencar amb el règim i en 1956 va participar en la fundació del Partido Social de Acción Democràtica. El 1960 va guanyar el Premi València de Literatura amb la novel·la Los don nadie, que queda inèdita a conseqüència de les seues activitats antifranquistes. El 1962 va asistir a la trobada de l’oposició de l’interior i de l’exili a Munich, en el marc del IV Congrés del Moviment Europeu. Com a conseqüència de la reacció del règim, va permanèixer uns mesos exiliat a París, i al seu regrés fou confinat sis mesos a Dénia amb prohibició de residir a València. Així, va ser expulsat dels òrgans de premsa en els quals hi treballava. El 1963, amb uns altres cent vuitanta-set intel·lectuals, va signar una carta al ministre Fraga Iribarne protestant per la manipulació de què eren objecte les informacions sobre la repressió contra els vaguistes d'Astúries i va ser impedit de poder continuar exercint el periodisme.
A propòsit d’això -i a mode d’anècdota il·lustrativa i ben emblemàtica-, el periodista Manuel Jardí va escriure que, durant la campanya electoral al Parlament Europeu de 1987, el llavors candidat pel partit Alianza Popular, Manuel Fraga, va arribar a València com a escala de la seua campanya electoral. I en una improvisada roda de premsa, el veterà Jardí li va preguntar sobre la sensació que, arribat el cas (que va estar a punt de produir-se, ja que Ventura va compartir candidatura amb el basc Bandrés i havia d’estar de manera rotativa, cosa que no va fer mai per problemes interns en l’aliança "Esquerra dels pobles"), experimentaria en compartir escó a Estrasburg amb Ventura, qui vint-i-cinc anys abans havia estat repressaliat per ell i la resta del govern de la dictadura. La resposta del senyor Fraga no es féu esperar. D’una manera autoritària reaccionà iradament tot botant de la cadira i dient que no toleraria insolències ni cap falta de respecte i donà automàticament per acabada la roda de premsa.
Vinculat a l’activisme valencianista, especialment a través de la seua amistat amb Joan Fuster, Sanchis Guarner, Josep Palacios, Estellés, i figura pública de l’antifranquisme, va patir multes, amenaces i detencions. En els primers anys seixanta va formar part del Partit Socialista Valencià. El 1967 va col·laborar en la Fundació de Comissions Obreres a València. En 1973 va fundar els Grups d’Acció i Reflexió Socialista que es van convertir en el Partit Socialista del País Valencià (PSPV) el 1974. Va ser promotor actiu dels organismes unitaris de l’oposició democràtica, en què va representar el socialisme valencianista. No obstant això, abandonà el PSPV el 1976 (apartat després pels nous joves emprenedors del PSOE i pels nous polítics socialistes al País Valencià, la seua figura política va anar diluint-se, si bé mai deixà de ser un referent democràtic d’honestedat política i de compromís cívic per a les posteriors generacions de periodistes, analistes polítics, alguns representants i bona part del món literari i cultural valencià). Ja als anys huitanta fou candidat al Parlament Europeu en la coalició Esquerra dels Pobles, a proposta de Unitat del Poble Valencià.
És autor d’una gran obra periodística, gràcies a les seues col·laboracions amb València Fruits, La Vanguardia, Serra d’Or, Dos y Dos, Valencia Semanal, El Temps, Saó, Avui, Diario de Valencia, Noticias al Día, El País, etc. Una part de la mateixa esta recollida als llibres Política per a un país (1977), i Vicent Ventura: un home de combat (1998). Tanmateix és l’autor de El País Valencià (1978). El seu pensament queda reflexat també en els diàlegs del llibre d’Adolf Beltrán Vicent Ventura. Converses amb un ciutadà (1992).
El 1987 va rebre el Premi Llibertat d'Expressió, concedit per la Unió de Periodistes del País Valencià. El 1989 va ser Premi Micalet d'Honor. El 1992, la revista Saó li va dedicar un quadern monogràfic, presentat en el transcurs d'un homenatge.
Destaca en la seua obra un coneiximent minuciós i directe de la realitat humana, econòmica i social valenciana. Va desplegar una persuasiva tasca explicativa dels seus plantejaments polítics lligats a l’anàlisi de l’actualitat, i especialment de la visió nacional del País Valencià. Durant molts anys va estar un referent essencial del valencianisme democràtic, amb una visió integradora, fusteriana, del fet nacional, fem defensor de la llengua catalana i de la cultura pròpia i de l’autogovern dels valencians, i promotor de publicacions, estudis i iniciatives cíviques.
Tanmateix, va ser un referent de la lluita democràtica i protagonista de la implantació del socialisme democràtic, tot i que més tard es va allunyar dels seus plantejaments. A més va ser un europeïsta convençut i de primera hora, un propagandista incansable de la integració europea.
El 15 de maig de 1998 l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) li va retre un multitudinari homenatge a Castelló durant l’acte de lliurament dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Allí mateix, Ventura fou definit, davant de més d’un centenar de persones que li van voler agrair la seua lluita durant més de quaranta anys, com "un patriota que féu seues aquelles paraules de Fuster: el País Valencià serà d’esquerres o no serà" i també "com un periodista en qui la paraula es féu compromís civil i crit de llibertat".
Va morir el dia de Nadal de 1998, paradoxalment per a un periodista com ell, l’únic dia de l’any en què no hi ha premsa escrita a l’Estat Espanyol.

Paco Muñoz

Paco Muñoz i Martínez va nàixer a València el 1939. Va començar a cantar el 1975 a les associacions de veïns, interpretant temes de Quintín Cabrera, Luis Pastor, Aute, Llach o Serrat. Va deixar el sacerdoci –era capellà de Montserrat, al temps que treballava en un taller de mecànica de cotxes- i va començar a donar classes als Escolapis de València, primer de religió i deprés d’història de la música. Ovidi Montllor el va animar a dedicar-se al mon de la cançó.
Va començar els seus primers recitals el 1975 i el 4 de novembre de 1976 va fer la presentació al Teatre Micalet de València. Des d’aleshores realitzà tot un seguit de concerts per tot el País Valencià: aplecs del Puig, festival de la Diputació Provincial al Teatre Principal de València, emés en directe per TVE, etc. També va actuar a París, Barcelona, Sevilla, etc.
Per casualitat –en una campanya de teatre que es duia a terme als Jardins de Vivers de València el 1984, on va tindre l’ocasió d’animar amb cançons al públic infantil allí congregat- es va dedicar a intepretar música per a xiquets, recuperant des de llavors més de 100 cançons destinades a la finalitat esmentada. Ha estat molt important aquesta producció destinada al públic infantil i de referència per a la docència primària i secundària, on desenvolupa una tasca de recuperació i difusió de la cançó popular en valencià entre les generacions més menudes. El 1986, a la plaça de bous de València, actua al Festival per als xiquets de la Diputació amb més de 16.000 xiquets de 110 col·legis. I el 1995, al Passeig de l’Albereda de València, davant de 2.000 xiquets, on es va fer el mural de Xavier Mariscal per la llengua.
A mitjans de la década de 1980 va crear la seua pròpia discogràfica (PM Produccions), animat per Joan Manuel Serrat. Ha composat més de 80 cançons –excloent les contingudes en els seus treballs destinats al públic infantil- entre elles la coneguda Què vos passa valencians?, inclosa en el seu primer disc: La llibertat la picaren (1977). La resta del seu treball es composa per:
- Vindrà un vaixell (1978)
- Anem anant (1980)
- Prometença (1984)
- Amor i amor (1986) (canta poemes de V. Andrés i Estellés)
- D'una terra dins la mar (1990)
- Primeres cançons (1993)
- Cançons de la mar en calma (1994)
- Els nostres poetes (1998) (amb Lluís Miquel i Juli Mira)
- Mirades (1999)
- Collarets de llum (canta poemes de Miquel Martí i Pol)
- Paco Múñoz canta per als xiquets (1995) (col·lecció de 5 discs)
- Quart creixent
- Cançons de nadal
- Els contes de Paco Múñoz (llibre de contes per a xiquets)
- Foc, cançons, trons i alegria
- 1979 a 1985 Bon nadal
- Cançons de la Cançó (2003) (on recupera junt amb Lluís Miquel i altres, cançons d’alguns dels cantants i grups valencians que hi van sorgir als anys 60 i 70)
- La meua terra (2005)

Algunes de les seues millors cançons són Et sents valencià, Vos vull parlar, El sr. Alcalde, Ara us voldria dir (la qual dóna nom a aquest blog), Porte les primaveres, Romanç del Penyal, Què dirà la nostra història, Vosté és un home “polític”, Camarada, El vell Montgó, entre moltes altres. Ha cantat i actuat amb Joan Manuel Serrat, Gwendal, Lluís Miquel, Luis Eduardo Aute, Ovidi Montllor, Labordeta, Lluís Llach, Joan Babiloni, Ohama, el Cabrero, Meneses, Maria del Mar Bonet, etc. I ha posat música a textos de poetes com Miquel Martí i Pol o Vicent Andrés Estellés.
Ha estat un magnífic defensor de la cultura autòctona (de nou ens trobem davant un d'eixos casos en què, com Ovidi Montllor, la marginació des de le institucions i autoritats valencianes ha estat constant i sistemàtica), com ho continua demostrant al seu últim treball, La meua terra, on podem trobar cançons precioses com la que dóna nom al disc, Cavallet de vent, Quan surt el sol, A cavall del vent (cantada amb el Llach), Nàix clara la memòria, i d’altres més reinvindicatives com Jo vull un país o Land of València. En resum, un disc brillant. Amb la publicació d’aquest darrer treball ha anunciat la seua retirada. Esperem que no ho complisca.

Xavier Casp

Francesc Xavier Casp i Verger (Carlet, 1915- València, 11 de novembre de 2004), conegut com a Xavier Casp, va ser un poeta i activista polític
La música era una de les passions familiars, però la va haver d'abandonar per motius familiars, i, segons ell, es va refugiar des de molt jove en la poesia. De les seues primeres lectures, va quedar commocionat pel Cántico Espiritual de San Juan de la Cruz. Entre les seues obres podem destacar: Volar (1943), La inquietud en calma (1945), Jo sense tu (1948), On vaig, Senyor? (1949), Aires de cançó (1950), Goig (1953), Jo, cap de casa (1962), D’amar-te, Amor (1963), Silenci (1970), amb la qual va obtindre el premi "València de literatura", Confesión con Ausiàs March (1973), Vinatea (1975), Gran Sonata de la Patria (1981), Idees en memòria de Nicolau Primitiu (1973).
En els anys de la República s'afilià a Acció Nacionalista Valenciana, del que va ser secretari general i es va fer soci de Lo Rat Penat. Durant la guerra civil, com molts valencians, va lluitar amb el bàndol republicà i perduda la guerra va ser empresonat a Torremolinos. Pel seu republicanisme va ser expulsat de Lo Rat Penat en la postguerra.
Casp publicà els seus primers poemes en la revista El Vers Valenciá i en 1943 fundà i dirigí la revista literària i trimestral Esclat. En 1944 fundà amb el seu gran amic Miquel Adlert l'editorial Torre, que va aconseguir publicar amb regularitat els primers llibres en franquisme. Amb la tertúlia d’escriptors adherida a l’editorial i les seues publicacions va tindre una gran transcendència en l’aparició de nous escriptors valencians, en l’ambient local de la immediata postgerra. En aquesta editorial publicaren obres Bru i Vidal, Joan Fuster, Josep Iborra, Beüt Belenguer, Enric Valor, Sanchis Guarner, Maria Beneyto, Vicent Andrés Estellés, ... Va realitzar una gran tasca com a promotor de la literatura en valencià i de la unitat de la llengua. Va tindre un lloc destacat amb el valencianisme de la postguerra, amb tertúlies clandestines, posant en contacte a gent tan destacada, com ara Joan Fuster o Enric Valor, i inicialment va defensar la unitat de la llengua. Mostra d'això és que arribà a dir que "catalans, valencians i balears formem part de la Comunitat Catalànica". De fet, la primera edició de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster es va publicar a la seua editorial. Va participar juntament amb altres intel·lectuals en una espècie de xarxa de contacte cultural amb Catalunya, i fins i tot va obtindre, el 1950, la Flor Natural dels Jocs Florals de la Llengua Catalana.
Entre els seixanta i els anys setanta, va ser readmés a Lo Rat Penat i, amb Miquel Adlert, va capgirar al Real Academia de Cultura Valenciana (sic), la RACV, i de les normes d'El Puig, que propugnen el secessionisme lingüístic (tot i haver-se adherit inicialment a les Normes de Castelló, les quals reconeixien la unitat lingüística), convertint-se en un personatge paradigmàtic del anticatalanisme. L'amistat amb alguns catalanistes convençuts, com ara Joan Fuster, es va mantindre, tot i que els dos es van situar com els dos símbols culturals i literaris més importants dels dos bàndols del conflicte lingüístic. En aquesta època va reeditar part de la seua obra anterior amb les Normes del Puig, i va ocupar càrrecs en les institucions secessionistes Lo Rat Penat i la RACV.
Va arribar a ser diputat a les Corts Valencianes per Unió Valenciana des del 1987 fins al 1991. Des de gener de 1989 fins juny de 2002 va pertànyer al Consell Valencià de Cultura. Va rebre nombrosos guardons com ara la distinció de la Generalitat Valenciana al Mèrit Cultural i la Medalla d’Or al Mèrit en el Treball.
En juny del 2001 Xavier Casp va acceptar entrar, després de moltes reticències, i per insistència, segons va reconèixer, de l’aleshores president de la Generalitat, Eduardo Zaplana, , en l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, fet que li va suposar l'enemistat de certs sectors del secessionisme lingüistic que ell mateix havia promogut en els anys vuitanta. Inicialment va declinar el seu vot a l’hora d’oferir el dictàmen sobre la unitat de la llengua, però es va trobar “obligat”, segons ell, al rebre pressions polítiques, a fer-ho. Va ser acusat de traïdor i una concentració de blavers el 15 de juny del 2001 a les portes de la seu de la RACV, va obligar a que fora evacuat en un furgó policial.
No obstant això, poc més d'un any després, el 10 de setembre del 2002 presentà la seua dimissió com a membre de la AVL, adduint motius de salut. La seua salut empitjorà gradualment fins la seua mort, que li sobrevingué quan estava en una etapa de recuperació de la malaltia, i treballava en les seues obres completes.
Moltes coses s’han dit sobre les causes que van dur a Casp (i a Adlert) a defensar el secessionisme lingüístic (enfrontament de tipus ideològic i intel·lectual amb Fuster, intenció de desvincular el nacionalisme valencià del català,...). Alguns estudiosos de les seues obres han afirmat que van passar de ser l’èlit progresista i intel·lectual de la ciutat de València a tancar-se cada vegada més en posicions més retrògrades. Les seues idees polítiques de dretes, presumiblement, no coincidien amb el nacionalisme d’esquerres i amb la nova onada de catalanisme iniciada als anys 50 per ells mateixos, entre altres autors. En qualsevol cas, una llàstima.

Francesc de Paula Burguera

Francesc de Paula Burguera i Escrivà, naixcut a Sueca el 1928, ha estat poeta, dramaturg i, especialment, periodista i assagista.
Des de ben jove, i per influència de Joan Fuster i de Fermí Cortés, va sentir l'atracció pel conreu de la seua llengua i la preocupació pel destí del poble valencià, i va començar a escriure els primers versos. Juntament amb Fuster, al voltant dels anys quaranta, va iniciar la seua trajectòria valencianista que mai no ha abandonat ni defugit. Poeta en els primers moments, i autor teatral, tanmateix s'ha dedicat fonamentalment a la tasca periodística com a comentarista polític (Levante-EMV, Las Provincias, Avui, El País).
En contacte amb Miquel Adlert i Xavier Casp, propietaris de l'Editorial Torre, Fuster va publicar en 1948 el libret de versos Sobre Narcís i, l'any següent, Burguera l'opuscle Ara que sóc ací. Durant la seua época d'estudiant a Madrid va escriure l'obra teatral Tornar a voler, que estrenà al teatre Alkàzar de València en 1952. Poc després, tornat ja a Sueca, va escriure la peça teatral L'home de l'aigua, finalista al Premi València de la Diputació. L'obra va ser publicada a l'editorial Torre en 1958, estrenada als locals de Lo Rat Penat en 1959, i representada també a l'Ateneu Mercantil de València. A partir d'aquest any va escriure articles periodístics sobre temes d'economia agrícola, sobretot al diari Levante i al setmanari Valencia-Fruits.
El 1967 s'incorpora al consell de redacció del diari Madrid, on col·labora, com a comentarista polític. Quan tanca el diari el 1971, Las Provincias li demana col·laboracions, en principi sobre temes econòmics, i a poc a poc comença a publicar-hi també articles sobre cultura i sobre la situació lingüística valenciana.
En 1975 va tornar a Madrid i comença la seua etapa d'acció política. Va fundar el Partit Demòcrata Liberal del País Valencià (PDLPV) junt amb Joaquim Muñoz Peirats, del que va ser secretari general, i va ser elegit diputat al Congrés el 1977 formant part de la coalició UCD. En convertir-se la coalició UCD en un partit, i a causa del decantament de la coalició cap al blaverisme, Burguera deixà el grup parlamentari centrista i passà al grup mixt. D´aquesta manera es va convetir en un dels primers trànsfugues de la història política de l'Estat espanyol. Tot seguit va fundar el Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV) en octubre de 1978, que el 1982, junt a l'Agrupament d'Esquerres, donà lloc al naixement de la 1990 publicava una obra que obtindria el Premi d´Assaig Joan Fuster dels XIX Premis Octubre: És més senzill encara: Digueu-li Espanya. Ací l'autor ens explica mitjançant dues parts la trajectòria del valencianisme de postguerra fins a la Batalla de València, i tot seguit un conjunt de valoracions sobre la consciència nacional valenciana basant-se en els resultats electorals dels partits valencianistes. És per aquest motiu que Burguera arribà a la conclusió que els valencians se senten espanyols majoritàriament a més d'estar ben cofois de ser-ho. El 1998 va rebre la Creu de Sant Jordi.
En els darrers anys ha estat guardonat amb importants premis i reconeixements cívics i culturals, com ara la Medalla de la Universitat de València; la Creu de Sant Jordi, de la Generalitat de Catalunya; Valencià de l’any 2000 per la Fundació Huguet de Castelló i distingit també per la Societat el Micalet de València; la Medalla d’or de l ’Ajuntament de Sueca, de la ciutat de Xixona entre d’altres distincions atorgades per institucions i associacions culturals i ciutadanes.
Actualment col·labora amb alguns diaris de forma puntual a més de presidir l'associació Valencians pel Canvi (plataforma cívica constituïda en 1999 per un centenar d'intel·lectuals, artistes i professionals valencians amb la missió de promoure una regeneració de la vida política i d'afavorir totes les formes de contacte i d'unitat entre les forces progressistes valencianes que puguen representar una esperança de canvi polític i social per al nostre País).

Carles Salvador

Carles Salvador i Gimeno va nàixer a València el 20 de gener de 1893. Va ser un dels més destacats intel·lectuals de l’anomenada Generació de 1930.
Va estudiar la carrera de mestre i de ben jove va entrar en contacte amb el moviment nacionalista i comença a escriure els primers versos. El 1911 va acabar els estudis de Magisteri i, després de dos anys de mestre a Aielo de Malferit, el 1915 va opositar i va obtindre en propietat la plaça de Benassal.
El contacte amb l'escola i amb la realitat del poble tindrà una influència decisiva en la vida de Carles Salvador, en la seua evolució intel·lectual i en la seua poesia. A Benassal va viure des del 1916 fins el 1934, durant uns anys d'una gran activitat intel·lectual: participa activament en el moviment de renovació pedagògica que defensava la valencianització de l'escola, col·labora en diverses publicacions periòdiques i continua escrivint.
L’any 1931 es proclamava la II República i començava un breu període de progrés i d’esperança. El juliol de 1932 participa, amb Enric Soler i Godes, un altre mestre valencià, en l'Escola d’Estiu de Barcelona i el 21 de desembre del mateix any es signaven les Normes de Castelló. L'estiu del 1933 organitza, amb d'altres mestres, la I Colònia Escolar Valencianista, a Sant Pau. El 1934 és destinat a Benimaclet (l'Horta). Dos anys més tard esclatava la guerra civil. Malgrat la duresa de la guerra, va continuar la seua activitat gramatical i docent.
La fi de la guerra va suposar la instauració de la dictadura franquista, un règim que va perseguir durament l’ús públic del valencià i va reprimir implacablement els ideals que havia defensat Carles Salvador. Tanmateix, el 1951 va fundar, dins Lo Rat Penat, els cursos de llengua i literatura valenciana, que desenvoluparen una eficaç tasca en uns moments difícils, i va publicar per als alumnes d'aquests cursets la Gramàtica valenciana (1951). Va morir a Benimaclet el 7 de juliol de 1955, als 62 anys. El 1975 es va fundar el Centre Carles Salvador per a l’ensenyament del valencià i, aquest mateix any, el Secretariat de l'Ensenyament de l’idioma fundà, en memòria seua, els Cursos Carles Salvador.
Durant tota la seua existència Carles Salvador va dur a terme una intensa activitat intel·lectual i cívica al servei de la normalització lingüística i cultural del País Valencià. Globalment, l’aportació de Carles Salvador es pot agrupar al voltant de quatre eixos essencials: l’ensenyament, la creació literària, la difusió de la normativa gramatical i ortogràfica i el compromís cívic i patriòtic.
Com a ensenyant, va participar activament en el moviment de renovació pedagògica que defensava l’ensenyament del valencià, en valencià i amb continguts valencians. Va ser el promotor de la creació de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana, frustrada per la dictadura de Primo de Rivera i va participar, com hem dit, en l'Escola d'Estiu de Barcelona del 1932 i en l’organització de la Colònia Escolar de Sant Pau del 1933.
Pel que fa al treball de creació literària -encara que va conrear tots els gèneres- destaca, sobretot, com a poeta. Compromès amb la renovació de la poesia valenciana, que durant els anys vint i trenta estava dominada pel modernisme i per un jocfloralisme casolà i decadent, Carles Salvador va incorporar l’estètica avantguardista a la seua poesia i, al mateix temps, introdueix nombrosos elements de caràcter popular i fa de la poesia una eina d’expressió personal. En aquesta línia publica, després de Plàstic (1923) i de la interrupció de la Dictadura de Primo de Rivera, Vermell en to major (1929), Rosa dels vents (1930) i El bes als llavis (1934). El 1929 va obtindre la Flor Natural en els Jocs Florals de València. Després de la guerra va publicar diversos poemaris en una línia més intimista i d’un to més religiós.
L’obra lingüística de Carles Salvador ocupa dos àmbits complementaris: la difusió de la normativa gramatical i la investigació lexicogràfica. Col·laborà en el recull de materials del Diccionari català-valencià-balear i fou un dels signants de les Normes de Castelló (1932). Durant la dècada dels anys trenta, va publicar una sèrie de treballs de divulgació gramatical, que recollí posteriorment en la Gramàtica valenciana (1951). Després de la guerra, va organitzar els cursos de llengua i literatura de Lo Rat Penat i publicà un Petit vocabulari de Benassal (1944).
Finalment, col·laborarà habitualment en diverses publicacions periòdiques, tant del País Valencià com de Catalunya. Políticament, va assumir, de ben jove, un compromís públic amb el nacionalisme i va participar activament en el II Congrés Internacional d’Intel·lectuals Antifeixistes (1937), celebrat en plena guerra, i hi va llegir la declaració de la delegació valenciana, una ferma defensa de les llibertats i la democràcia.
L’aportació de Carles Salvador ens ha deixat una visió molt concreta del que va ser la història del País Valencià durant la primera meitat del segle XX des de la perspectiva d’un home, que a pesar de les seues limitacions, va intentar reconstruir el trist panorama de les lletres valencianes durant la seua època.

Ovidi Montllor

Ovidi Montllor i Mengual, (Alcoi 4-2-1942 - Barcelona 10-3-1995) va ser cantant, actor de teatre, cinema i televisió, i poeta.
La seua personalitat va començar a revelar-se el 1961 en la seua ciutat natal, dins de les activitats de La Cassola. En 1964 es va traslladar a Barcelona, i es va integrar en la Pipironda, el Camaleó, i altres grups de teatre independent, com el de CICF (en Les Noces de Fígaro, de Beaumarchais, el 1967) i més tard amb les companyies Adrià Gual (amb la qual actuà a Venècia) i Núria Espert, al mateix temps (1968) es donava a conéixer com a cantant interpretant temes de Salvador Espriu, V.Andrés i Estellés, Pere Quart, Joan Salvat-Papasseit i d'ell mateix.
Entre les seues actuacions com a actor, paga la pena destacar-ne la seua participació en la companyia de Núria Espert i les seues freqüents aparicions en la pantalla, que sumen un total de quaranta-huit pel·lícules, entre les quals cal posar en relleu Furia española de F. Betriu (1974), Furtivos de J. L. Borau (1975), La veritat sobre el cas Savolta d'A. Drove (1979), L'obscura història de la cosina Montse de J. Cadena (1977), La portentosa vida del pare Vicent de C. Mira (1978), Un, dos, tres ensaïmades i res més de J. Solivellas (1985), La veritat oculta de C. Benpar (1986), La Sabina, El Nido, Los embarazados, etc.
Però és en la Nova Cançó, on va adquirir singularitat. Moments fonamentals van ser el seu triomf en 1975 al Teatre Beatriz de Madrid i poc després la seua consagració definitiva a l'Olympia de París. Cançons com Perquè vull, Al meu poble, Alcoi, Sí, senyor, Homenatge a Teresa, L’escola de Ribera, La samarreta, La cançó del cansat (algunes d’elles d’un clar comprimís social) han esdevingut emblemàtiques. Un primer disc en 1968, La fera ferotge (títol que dona nom a una de les cançons més conegudes de l’Ovidi) va significar el començament d'una sèrie de catorze discs.
Home cordial i modest, no va poder eludir honors com la Medalla al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana o la Medalla d'Or d'Alcoi, tot i que l’Ovivi (com altres cantants, escriptors, poetes, etc.), després de la Transició, va ser conscientment ignorat per les diferents administracions; els mateixos que a la fi de la seua vida tant el van homenatjar, no li van permetre mai actuar ni a la Televisió Valenciana, ni entrar en els circuits culturals mantinguts des de l'administració. Els mateixos polítics que tanta ajuda havien rebut de la Nova Cançó, el van ignorar, el van ocultar, ens el van amagar. També va obtindre el premi al Millor Actor de la Mostra de València pel seu paper en Héctor, de Carlos Pérez Ferre, y en el Festival de Catagena de Indias per Soldados.
L'any 1995 moria a Barcelona a conseqüència d'un càncer d'esòfag, deixant un disc sense acabar, anomenat Verí Good, que seria editat amb posterioritat al seu traspás. Cinc mesos abans, el seu poble natal (Alcoi) li havia tributat un emotiu homenatge. Un col·legi major i un centre de cultura d’Alcoi porten el seu nom.
Sobre ell s’han publicat Ovidi Montllor (1980), Diàlegs a Barcelona, Ovidi Montllor. Francesc Pi de la Serra (1986), i L’Ovidi (2000).